DISCIPLINA I AUTORITAT
Joan Bordoy i Gibert, 2010
La persona humana, de qualsevol edat, esdevé, fins el que es sap avui, una suma d’experiències, sentiments, raonaments i temperament que ens fan ser especialment complexes i “misteriosos” baix el microscopi del observador o del classificador.
Si existeix alguna cosa que podem tenir en comú, i dit a grosso modo, és que necessitem sentir-nos estimats, valorats i protegits.
Independentment de l’edat, l’autoritat d’algú per sobre de la nostra existència, en lloc d’esdevenir aclaparadora i esclavitzant, emergeix com a definitòria de la nostra vida. Existeix un concepte negatiu d’autoritat, que en tot cas, no és el que volem contemplar, aquesta autoritat és la “autoritas” que ve deixada d’un altre, hi que s’imposa per imperatiu legal i aplicada de forma deductiva al qui l’ha de patir. Aquesta “autoritas” no permet ni deixa créixer a ningú, perquè cerca la submissió, la comoditat i no el correcta desenvolupament de la persona que la pateix.
Per altra banda és interessant veure una autoritat que en grec ve diferenciada pel verb “exsusia”, que ens parla de l’autoritat per un mateix, i que neix per cercar el bé i l’estimació cap a l’altre. Aquesta “exsusia” esdevé quant el que l’exerceix primer sap el que és i vol i no dubta de les seves bones intencions per ensenyar, aplicar i explicar unes normes que estableixin unes regles del joc per gestionar correctament la convivència. És una autoritat que neix de la persona mateix.
El nin/a s’estima més agradar que ser castigat. El nin/a vol ser estimat, aquest desig mai assacia i cercarà esdevenir el centre d’atracció especialment pels pares o cuidadors, això exigeix per part del cuidador una implicació afectiva especial, no basta saber que he de fer per establir una jerarquia disciplinar, sinó com. El llenguatge verbal i no verbal son radicalment absorbits pel nin, per moltes bones estratègies que tinguem per crear un ambient favorable per el desenvolupament del nin o nina, sinó fem un esforç per projectar una bona estabilitat emocional, correm el perill de projectar ordres sense una congruència creïble. Primer de tot en d’estimar, si no tenim aquesta premissa és molt dificultós assolir una bona autoritat pròpia.
Recapitulant, podríem afirmar que el concepte d’autoritat esdevé necessari dins qualsevol àmbit social, ja sigui família, centre educatiu, laboral, esportiu, etc.... no es pot prescindir una jerarquia per ordenar el caos que esdevé de la divergències d’opinions sorgides de la complexitat i llibertat humana. Aquesta cosmos que tendeix la persona ha de ser dirigit per algú que de forma consensuada es guanya la responsabilitat directiva del seus “súbdits”. L’únic i important obstacle que pot brollar de la realitat és que aquesta autoritat no sigui pensant en el bé dels altres, sinó, cercant solsament el seu propi bé.
Per tots és sabut que no hi ha res més atractiu i saborós, que allò prohibit, nins i majors tenen una especial predilecció per botir-se les normes establertes semblant una alliberació o superació personal.
Però, per tenir aquestes experiències han de existir les normes o límits per poder ser transgredits.
Dins qualsevol institució, pel seu perfecte funcionament s’han de crear normes i regles del joc, clares i consensuades, cal que les persones que formen col•lectius entenguin i acceptin aquestes realitat per assolir els objectius establerts. Dit això, la disciplina esdevé indispensable per la societat humana.
Si podem afirmar que la disciplina és indispensable per la vida en societat, i acompanyarà tota l’existència, cal que des de el principi els nins i nines aprenguin que la seva vida necessita està inserida en una societat i si es vol relacionar ha de acatar unes regles de joc que alguna vegada no podran adaptar-se a les seves necessitats personals. No podem oblidar que totes les normes tenen la seva raó i explicació, un “sempre s’ha fet així o un perquè me dona la gana” no solen ser arguments vàlids si es vol educar en valor madurs.
Personalment crec que estam en una societat que es confon l’autoritat amb la dictadura o la tirania, i la disciplina amb el fascisme, sistemes totalitaris o la por religiosa més rància del passat. Sembla fins hi tot que la uniformitat i ser una persona disciplinada, és quelcom semblant a una persona sense personalitat ni llibertat. Tant és així, que existeixen joves dels nostre temps, que es disfressen d’autèntics “llibertaris o progres” amagant una estricta auto-disciplina amb el seu treball o els seus estudis, fis hi tot amb els seu món interior i relacional, sorprèn la imatge que transmeten amagant una persona excepcional amb quasi tot els caires humans.
Aquest malaurat “efecte pèndul” de la nostra societat moderna, del tot a res, no és una bona opció, sempre existeixen els termes mitjos i els equilibris dins la vida són fruit de molta història que no pot ser depreciada per la darrera teoria que esdevé.
La darrera falacia dels anys 80 de la societat de l’oci, ha esdevingut una autentica entelèquia de algun interès comercial amagat, el fer-nos creure que la vida era solsament un esbarjo fet a la nostra mida, una realitat virtual a on viuríem entre cotons, a creat unes generacions, dins determinades realitat culturals, que s’hauran d’espavilar ferm si volen ser realment competitius. L’esforç i el creure la persona que et pot ensenyar i una ferrera disciplina és el camí segur per assolir l’èxit, no solsament a nivell econòmic o de poder, sinó de satisfacció personal i salut psicològica.
De petit el meu pare en deia, és bo que descansis, però, primer t’has d’haver cansat. Com comentàvem abans, una sortideta de la norma, un permís de tant en quant és bo i saludable, però, perquè això succeeixi saludablement, primer cal saber que tens uns deures i obligacions amb tu mateix i amb els altres. Fes a els altres el que t’agradaria que et fessin a tu.
Mn. Joan Bordoy i Gibert
