CRISIS ECONÒMICA, EDUCATIVA, SOCIAL I RELIGIOSA

CRISIS ECONÒMICA, EDUCATIVA, SOCIAL I RELIGIOSA

Una pintada a un mur en el Paris devers el 1968 deia, més o manco, “Déu a mort, Marx a mort i jo no em trobo massa bé”.
Si matem els grans relats i les grans ideologies que ens fan somiar amb un món millor, estam ben arreglats.!
Que ens està passant? Sembla que les coses no vaguin massa bé. No podem deixar de pensar que si volem un món millor haurem de fer alguna cosa. Els que ens ha tocat viure aquest temps, no podem, de cap de les maneres, de procurar fer alguna cosa perquè les generacions pròximes trobin una societat més justa, lliure i pròspera.
Ens tendiríem que demanar que hem fet malament. Hem perdut valors? No ens preparem adequadament? No estimem com cal? Totes aquestes preguntes i alguna més ens podem fer i intentar no caure dins els errors de temps passats.
Durant la quaresma (que molt poca gent practica) no tan sols els cristians no mengen carn, això els el de meins, sinó que volem imitar a Jesús en la seva opció de vida i intentar vèncer els tres grans pecats de la nostra societat, que moltes vegades la duu al fracàs del sistema, com avui estam patint.
Jesús venc el tenir (digues que aquestes pedres es tornin pans Mt 4,3). Els doblers i les coses estan bé, ens serveixen per dur una vida més còmoda i digne, però en “bastà basta”. Aquesta obsessió per tenir ens fa més mal que bé i “la mar quant més té més brama”. Aquesta cobdícia ens duu al caos financer i social que ara tenim.
Jesús ensenya als cristians a no ser vanitosos (Si ets fill de Déu, tira’t daltabaix......i els àngels et duran a les palmes de les mans Mt 4,6). Quantes persones coneixem que estan endeutades pel “que diran”volen ser més que els altres i no miren prim amb el voler ser, si tanmateix tots som semblants.
Finalment Jesús ens diu que el poder corromp, sinó és per fer el bé (el diable li diu.......Et donaré tot això si et prosternes i m’adores. Mt 4, 5). Quantes formes té la gent de trepitjar els demés per sentir-se totpoderós.
En definitiva mireu si trobeu més pecats fora d’aquests, els doblers, el prestigi i el poder.
No vos sembla que l’amor, la solidaritat, la senzillés, l’educació, la cortesia i el perdó no ens donarien un món millor.
Si tothom fes feina com cal i rebés el sou just que li correspon, ens trobaríem amb una situació com estem?
Eduquem els nostres infants en valors. No crec que l’Església i les escoles hagin predicat mai que hem de robar als pobres o que no pagar un sou just, que el cobrar demés és robar i que els negocis han de ser justs i nets.
Si no eduquem els nostres infants amb la ideologia de l’amor, el món no serà mai un món civilitzat com pretenen anomenar-lo.
Però, malgrat tot, la humanitat és meravellosa i segur que sabrà aprendre dels seus errors i poc a poc tot tornarà als seu cau. El mal és que ràpidament s’oblida dels seus errors.
I ja hi tornem a ser!!!

Mn. Joan Bordoy i Gibert

No tots els dimonis són semblants

Podria resultar estrany que un capellà tingués una certa simpatia per les colles de dimonis. La veritat és que els nostres dimonis mallorquins en fan molta de gracia. Són caparruts, cridaners, dansaires i empipadors. Representen una tradició antiquíssima, donen color a les nostres festes tradicionals i mantenen el caliu del nostre poble. Fan colles i d’alguna manera el sentit de pertinència a alguna d’aquestes colles fa que brolli l’amistat. Pobres Sants Antonis i Santes Catalina Thomàs que són enredoltades i empipades per tan siurerellencs personatges trenca olles i cossiols. Crec que no fan cap mal a ningú, i encara més, tampoc crec que espantin a massa gent a no ser algun infantó despistat que es regira amb qualque crit traïdor massa fort.
Per altra banda si que tenc molta de mania a altres dimonis. Dimonis amb americana i corbata o “modelitos” caríssims. Dimonis de l’especulació damunt els pobres. Dimonis que provoquen guerres per defensar els seus interessos de doblers i poder. Dimonis que exploten infants o els maltracten i maten. Dimonis que fan del nostre món un autèntic femer. Dimonis que només pensem amb ells. Etc................................................
No vull seguir perquè em poso malalt, però aquests si que fan fretat. I el que em sap més greu, és que tot això ho fan sense que es noti gaire, i això si que em fa més por.
Tanmateix em quedo amb els nostres dimonis “pillos” i “festeros”, el foc que encenen serveix per torrar un bon botifarró o un bon tros de llonganissa, i això si que és bo.

Mn. Joan Bordoy i Gibert

TOTS SANTS I FEELS DIFUNTS = RECORD, RESPECTE I COMMEMORACIÓ

Procur ser respectuós amb tothom, i crec que el divertir-se es bo i saludable, però hi ha coses que em vesen.
No puc consentir que les nostres festes tradicionals (malgrat siguin de caràcter religiós) siguin substituïdes per festes alienes a la nostra cultura, celebracions que tan sols les coneixem pel televisor i el cinema.
Crec que hem de respectar totes les tradicions foranies, cada poble té les seves característiques i s’han de protegir.
El que no està bé és que tot allò que ve de fora pareixi millor i s’hagi de menjar tota la nostra tradició.
Les festes de Tots Sants i els Feels difunts esdevé per tots el cristians una festa grossa, recordam els nostres difunts i anam a visitar-los i a oferir-los homenatge, preguem per ells demanem la seva intercessió, però sempre dins un marc de respecte i enyorança, recolliment i pregària.
Que ermós recordar els nostres avantpassats. Que bell pregar per ells i amb ells.
Trobeu que això es pot substituir amb festes i botellots de quatre pierrots disfressats els mateixos dies que tanta de gent recorda en silenci els seus difunts?

Mn. Joan Bordoy i Gibert

Espectacle = diversió, pregària = conversió

Algunes vegades he pensat abans de començar una missa de posar-me un vestit de pierrot i començar a explicar acudits acabant ballant davant el meus feligresos, per no dir de contractar alguna atracció de varietes. Si més no, la gent en un primer moment es podria escandalitzar, però de ben segur que el diumenge vinent l’església estaria de gom a gom per visualitzar el capellà loco que vol cridar l’atenció. Tot això sempre avalat per un rebombori mediàtic que se’n parlaria per tot arreu. Publicitat i fama assegurada. Tres diumenges fent això i seria més conegut que és pam amb oli (no vull continuar per aquests camí per no donar idees)

No podem confondre les coses, un espectacle es per gaudir i evadir-se. La boxa, el futbol, el cinema, el teatre, un concert musical, el circ, etc. tot això esta molt bé i té la força per estirar la gent amb unes finalitats divertir, agradar i fer diners (entre d’altres).
Paguem una entrada i agrada o no agrada, no hi ha més discussió. Si no agrada, ràpidament es canvia d’estratègia per fer que la gent acudeixi a l’espectacle.

L’eucaristia no és això, no val dir que a la missa m’ha avorresc per que és sempre igual. A l’Eucaristia en principi no ens anam a divertir, anam a pregar, a pregar juntament amb els nostres germans, grans i menuts. Es ver que ha de ser bella i amena, una cosa no lleva l’altre, però en principi no cerquem això, cerquem que la litúrgia ens ajudi a penetrar en el nostre interior, retrobar el germà i amarar-nos de Déu. No anam a l’església a divertir-nos, sinó a convertir-nos. L’Eucaristia no és d’un capella ni d’una parròquia, és Universal, pertany a l’Església a Déu. No la puc emprar per lluir-me o que és llueixin els altres, per agradar i que vengui més gent. La missa és un ritual sagrat que tots els cristians ajuntem cap al cel, un do del Senyor.

M’agradaria molt que algú ho tastes un dia, i venir a missa amb el “xip” de no tenir necessàriament que passar gust, sinó de deixar-se amorosir per el ritual, la música, els cants, les lectures, les pregàries, la comunitat reunida. Penetrar dins la celebració de l’Eucaristia per re-descobrir qui és Jesús i quina herència va deixar. Feis això que és el meu memorial. Un memorial sagrat i lliure pel qui en vol.

Berthelon i el Pare Chevrier

Realment ens trobem que en Berthelon ens posa en contacte en referència a la pobresa del pare Chevrier. No es veu un asceta cercant una posició de heroisme ni res semblant. Tal volta la pobresa que ens mostra el prefaci del comentarista es una pobresa nascuda del mateix evangeli. No podem entendre com se pot tornar algú pobre simplement per un ideal o convicció social. La pobresa que el ens proposa, es una pobresa nascuda de l’Amor. Un Amor diví, nascut d’una lectura i pregària acurada de la Paraula del Mestre.Per un capellà, la paraula pobre pot contemplar, múltiples accepcions. una de les accepcions podria ser, renunciar a no cercar les riqueses. No buscar riqueses, és posar-se a disposició de lo que en un principi vol l’Església. En el meu cas, al front d’una parròquia antiga, el major dels meus esforços es centre en treure el major benefici per poder mantenir la infrastructura arquitectònica i monumental. Tal volta pareix que la closca pesa més que tot el que hi ha dedins. Quant abans era la mostra de la devoció d’un poble, avui pareix que tot el missatge de Jesús quedés reduït a un mena de arqueologia. Son situacions que et fan pensar sobretot pensar con pot ser que nosaltres en diguem cristians, si pareix que no més volem mantenir el tinglado i poca cosa més. Si en ve un pobre, es ver que li puc oferir un lloc acollidor de pregària i una estona d’escolta sincera i un poc de manjar. El cas que no estic satisfet. No sé ben be perquè serveix tot això.En demano si el Pare Chevrier es trobas amb aquesta situació, per altra banda, obeint als seus superiors com en el meu cas, com si mouria.Si pobresa i obediència van de la mà, com ens ensenya el pare Antonio, com pot entendre aquestes coses.Ja sé que se me pot acusar de reduccionisme o simplisme, i que s’ha de veure més enllà del que sembla. Podem recercar qualsevol excusa. Però si algú mira el seu cor i la seva consciència, veu que aquest no es el camí de Jesús.