Església Catòlica per a tothom. Caritat per a tots

Si féssim la pregunta “què significa catòlic?” molta de gent no sabria què vol dir. Simplement: el mot “catòlic” vol dir universal. Si aquesta paraula té un significat així, podríem dir que l’Església Catòlica és per a tothom. Una de les dimensions que hauria de caracteritzar l’Església en la seva missió en el món és la dimensió de la caritat. Es tracta d’una dimensió caritativa no només amb una solidaritat de paraula, sinó també amb una acció material i universal. La persona és important tant en la dimensió espiritual, com en la corporal. No podem separar aquestes dimensions, i hem d’estimar i ajudar de manera global. Ja fa una partida d’anys que, com molts sabeu, de forma totalment de franc, podem dedicar el 0´07% de la nostra declaració de renda a l’Església o a fins socials. Si posau les dues creus, també de franc, aniran a les dues opcions, que no s’exclouen, sinó que sumen. L’Església no sols pensa en ella, sinó que dóna suport a altres entitats no confessionals, que fan labors socials per als més necessitats. Tots estiram el carro, no en podem excloure ningú, malgrat que altres persones no pensin com nosaltres. Els cristians veim el proïsme com a fill de Déu, per damunt ideologies, ètnies, religions, etc. L’Església esta formada per persones sovint pecadores, però tenim com a cap Jesucrist, i aquest ens dóna forces per intentar ser millors cada dia i estimar a tothom com Ell ens va ensenyar. Mn. Joan Bordoy i Gibert.

Vetlau!

SOLIDARITAT I PREGÀRIA - PREGÀRIA I SOLIDARITAT Us convidam a unir-vos en la pregària en favor de les persones i famílies afectades per la crisi econòmica. Cada divendres d'Advent (2, 9, 16 i 23 de desembre) a les 21h al temple parroquial de Santa Maria d'Andratx pregarem en germanor i aportarem aliments per lliurar a Caritas parroquial. Us demanam la vostra presència i, en qualsevol cas, la vostra adhesió en la pregària. Com a cristians no podem deslligar la solidaritat i la pregària. Vetlem! Grup d'estudi de la Bíblia Evangeli i Vida - UNITAT PASTORAL D’ANDRATX

NADAL D'ABUNDÀNCIA

Aquests Nadal del 2011 té una característica que no es pot obviar, serà un Nadal marcat per la crisi econòmica. Uns perquè la pateixen directament, i d’altres perquè veuen a els pròxims com la pateixen. No saben quant ni com les coses tornaran a ser benèvoles per a tothom, i puguin tenir el necessari per poder viure decentment. Una cosa és certa, tots hi hem de posar de la nostra part. No hi haurà l’abundància material que els darrers anys estàvem avesats, però podríem apel·lar a una altre casta d’abundància. L’abundància de l’amor. Fase-m un esforç, no comprem l’afecte dels altres, fills, amics, parelles, etc. amb regals cars o exuberants, sinó bon tracte i amor. Fase-m un esforç per donar-nos a nosaltres mateixos, crec que és el millor regal. Podem pensar que donar un somriure fresc, una dolça abraçada o una càlida acaronada, val més que cent regals cars. Siguem realistes, no podem comprar l’afecte amb coses, només el podem proposar per l’amor. L’amor, que és de les poques coses que no tenen preu material, perquè no es pot comprar. Si algú no t’estima, perquè no l’hi pots comprar un bon regal, alguna cosa està fallant. Procurem aprendre viure amb el que té importància, i aquestes coses no tenen preu. No deixem que els mercats ens llevin l’alegria, alcem-nos contra l’esclavatge que ens ha dut el voler ser més que els altres, amb coses que sovint no necessitem, retrobem les coses bones de la vida. Siguem orgullosos i altius, enfront dels que ens veuen com a consumidors i no con a persones. Pensem con el Fill de Déu va néixer pobrament dins una establia, i la força del seu missatge va canviar el món. Jesús ens ho diu, pot ser pobre de coses materials, de salut o d’alegria, però no ho siguem pobres d’esperit, això sempre ens acompanya, només cal ser conscients d’aquesta abundància. Mn. Joan Bordoy i Gibert.

Betlem o paisatge d’hivern?

A la nostra parròquia de Santa Maria d’Andratx, ja fa gairebé cinc anys, que poc a poc anem fent una aposta per crear un betlem que sigui de la categoria que és mereix la parròquia. La nostra pessebrista d’Andratx Francisca Nadal (tita) any rere any anat adquirint noves peces i elaborant complements artesanalment, per crear un betlem que ens sentim orgullosos de poder exposar per les festes nadalenques. Si Déu vol l’any vinent inclourem el nostre betlem monumental dins la ruta del betlem que es cèlebre a reu de Mallorca.
Un betlem és quelcom més que un paisatge infantil, és la recreació del Misteri de l’Encarnació. Un pessebre és una manifestació artística i tradicional arrelada en el nostre passat i que és una senya d’identitat del nostre poble. Un betlem és una catequesi per a tothom per recordar que Déu està dins la quotidianitat i la senzillesa.
Algun “il•luminat”, ara per salvar el no ferir alguna sensibilitat inventada per ell mateix, pretén veure amb aquetes representacions, un paisatge d’hivern i fins hi tot suprimir el naixement en vistes a donar-li el caire “laic” en la línea que dúiem els darrers anys pel nostre estimat país.
Ja està bé!!!que hem fet els pobres cristians que fins hi tot amb els betlems es fiquen? Que els hi ha fet Josep hi Maria que representen dos immigrants pobres, el nin Jesús dins una pobre menjadora, l’ase i el bou donant la seva escalfo a la sagrada família i els pastor que representen els marginats adorant la esperança mostrada en un fràgil infant?
Que ens deixin tranquils amb els nostres betlems i que s’inventin altres coses.

Mn. Joan Bordoy i Gibert

El 2011 també existeix

Un company em va dir fins l’any 2012, em va sorprendre però el vaig entendre, em volia dir que semblava que l’any 2011 valia més que no contes.
Crec que tots estem assabentats dels problemes econòmics que estem patint, i com moltes famílies o estan passant desesperadament malament. Sembla que aquest temps de purga no ha de passar mai, i que quan més dèbil ets més malament t’aniran les coses.
Però jo voldria dir alguna cossa referent a aquest temps de crisi. Etimològicament crisi vol dir creixement, canvi, sorgiment d’una cosa nova. Els especialistes ens parlen de com ha arribat aquest situació econòmica, hi està ben identificada. Jo em demano, si crisi vol dir madurar, en traurem quelcom interessant de tot això? Aprendrem a estimar un poc més les nostres economies i guardar per quan venen maldades? Serem més solidaris amb els que pateixen després de nosaltres haver patit en pròpia carn les necessitats?
Aquestes preguntes em faig des de el més profund respecte, sobre tot el que està sofrint aquest maleïda crisi. I voldria expressar el meu mal estar per la situació, malgrat les meves responsabilitats familiars, per desgràcia són quasi nul•les, vull fer l’esforç de comprendre el mal glop de molts de pares, mares pradins i pradines han de prendre.
Per acabar una paraula d’esperança. No crec que Déu ens haguí abandonat, però si esperem miracles espectaculars i que ens llevin la nostra pròpia responsabilitat, podem esperar de seguts, això si, si ens deixem amarar per la seva saviesa i el seu amor, possiblement no haguéssim de passar mai més per aquets enfonsaments del nostre mode de viure.
Esper de tot cor que el 2011 sigui un bon any per a tots, que aquesta època obscura econòmicament parlant ens faci més forts i savis.
Molts sans i sants anys per a tos.
Mn. Joan Bordoy i Gibert

DISCIPLINA I AUTORITAT

DISCIPLINA I AUTORITAT
Joan Bordoy i Gibert, 2010

La persona humana, de qualsevol edat, esdevé, fins el que es sap avui, una suma d’experiències, sentiments, raonaments i temperament que ens fan ser especialment complexes i “misteriosos” baix el microscopi del observador o del classificador.
Si existeix alguna cosa que podem tenir en comú, i dit a grosso modo, és que necessitem sentir-nos estimats, valorats i protegits.
Independentment de l’edat, l’autoritat d’algú per sobre de la nostra existència, en lloc d’esdevenir aclaparadora i esclavitzant, emergeix com a definitòria de la nostra vida. Existeix un concepte negatiu d’autoritat, que en tot cas, no és el que volem contemplar, aquesta autoritat és la “autoritas” que ve deixada d’un altre, hi que s’imposa per imperatiu legal i aplicada de forma deductiva al qui l’ha de patir. Aquesta “autoritas” no permet ni deixa créixer a ningú, perquè cerca la submissió, la comoditat i no el correcta desenvolupament de la persona que la pateix.
Per altra banda és interessant veure una autoritat que en grec ve diferenciada pel verb “exsusia”, que ens parla de l’autoritat per un mateix, i que neix per cercar el bé i l’estimació cap a l’altre. Aquesta “exsusia” esdevé quant el que l’exerceix primer sap el que és i vol i no dubta de les seves bones intencions per ensenyar, aplicar i explicar unes normes que estableixin unes regles del joc per gestionar correctament la convivència. És una autoritat que neix de la persona mateix.
El nin/a s’estima més agradar que ser castigat. El nin/a vol ser estimat, aquest desig mai assacia i cercarà esdevenir el centre d’atracció especialment pels pares o cuidadors, això exigeix per part del cuidador una implicació afectiva especial, no basta saber que he de fer per establir una jerarquia disciplinar, sinó com. El llenguatge verbal i no verbal son radicalment absorbits pel nin, per moltes bones estratègies que tinguem per crear un ambient favorable per el desenvolupament del nin o nina, sinó fem un esforç per projectar una bona estabilitat emocional, correm el perill de projectar ordres sense una congruència creïble. Primer de tot en d’estimar, si no tenim aquesta premissa és molt dificultós assolir una bona autoritat pròpia.
Recapitulant, podríem afirmar que el concepte d’autoritat esdevé necessari dins qualsevol àmbit social, ja sigui família, centre educatiu, laboral, esportiu, etc.... no es pot prescindir una jerarquia per ordenar el caos que esdevé de la divergències d’opinions sorgides de la complexitat i llibertat humana. Aquesta cosmos que tendeix la persona ha de ser dirigit per algú que de forma consensuada es guanya la responsabilitat directiva del seus “súbdits”. L’únic i important obstacle que pot brollar de la realitat és que aquesta autoritat no sigui pensant en el bé dels altres, sinó, cercant solsament el seu propi bé.

Per tots és sabut que no hi ha res més atractiu i saborós, que allò prohibit, nins i majors tenen una especial predilecció per botir-se les normes establertes semblant una alliberació o superació personal.
Però, per tenir aquestes experiències han de existir les normes o límits per poder ser transgredits.
Dins qualsevol institució, pel seu perfecte funcionament s’han de crear normes i regles del joc, clares i consensuades, cal que les persones que formen col•lectius entenguin i acceptin aquestes realitat per assolir els objectius establerts. Dit això, la disciplina esdevé indispensable per la societat humana.
Si podem afirmar que la disciplina és indispensable per la vida en societat, i acompanyarà tota l’existència, cal que des de el principi els nins i nines aprenguin que la seva vida necessita està inserida en una societat i si es vol relacionar ha de acatar unes regles de joc que alguna vegada no podran adaptar-se a les seves necessitats personals. No podem oblidar que totes les normes tenen la seva raó i explicació, un “sempre s’ha fet així o un perquè me dona la gana” no solen ser arguments vàlids si es vol educar en valor madurs.

Personalment crec que estam en una societat que es confon l’autoritat amb la dictadura o la tirania, i la disciplina amb el fascisme, sistemes totalitaris o la por religiosa més rància del passat. Sembla fins hi tot que la uniformitat i ser una persona disciplinada, és quelcom semblant a una persona sense personalitat ni llibertat. Tant és així, que existeixen joves dels nostre temps, que es disfressen d’autèntics “llibertaris o progres” amagant una estricta auto-disciplina amb el seu treball o els seus estudis, fis hi tot amb els seu món interior i relacional, sorprèn la imatge que transmeten amagant una persona excepcional amb quasi tot els caires humans.
Aquest malaurat “efecte pèndul” de la nostra societat moderna, del tot a res, no és una bona opció, sempre existeixen els termes mitjos i els equilibris dins la vida són fruit de molta història que no pot ser depreciada per la darrera teoria que esdevé.
La darrera falacia dels anys 80 de la societat de l’oci, ha esdevingut una autentica entelèquia de algun interès comercial amagat, el fer-nos creure que la vida era solsament un esbarjo fet a la nostra mida, una realitat virtual a on viuríem entre cotons, a creat unes generacions, dins determinades realitat culturals, que s’hauran d’espavilar ferm si volen ser realment competitius. L’esforç i el creure la persona que et pot ensenyar i una ferrera disciplina és el camí segur per assolir l’èxit, no solsament a nivell econòmic o de poder, sinó de satisfacció personal i salut psicològica.
De petit el meu pare en deia, és bo que descansis, però, primer t’has d’haver cansat. Com comentàvem abans, una sortideta de la norma, un permís de tant en quant és bo i saludable, però, perquè això succeeixi saludablement, primer cal saber que tens uns deures i obligacions amb tu mateix i amb els altres. Fes a els altres el que t’agradaria que et fessin a tu.

Mn. Joan Bordoy i Gibert

La plaça i els pins del Port d’Andratx

Ja fa gairebé tres anys que em varen nomenar el rector de la parròquia de Ntr Sra. Del Carme del Port d’Andratx.
Les millores que s’han efectuat, baix el meu punt de vista, han estat considerables. Es va canviar l’equip de megafonia, es va adquirir un orgue electrònic professional, aigua corrent i instal•lació sanitària i darrerament la il•luminació interior amb la darrera tecnologia de lets que proporcionen un baix consum i una qualitat impressionant.
En definitiva, la gent del Port, és molt generosa amb les seves aportacions pel manteniment de la seva parròquia i solidari quan es demana ajuda pel més necessitats i es mereixen tenir unes instal•lacions parroquials el més dignes possibles.
Darrerament es demanda que la plaça de la parròquia sigui remodelada, els pins sembrats, a la dita plaça, sembla que a una part dels veïnats els hi fan nosa, i un altre sector els troben emblemàtics.
Personalment no vull donar la meva opinió, mentrestant no esdevinguin perillosos, l’arreglo de la plaça es pot realitzar en pins o sense pins.
Per altre banda, en pins i sense, un lloc com el Port d’Andratx no es pot permetre tenir una plaça amb l’estat en que és troba. És lloc que viu del turisme de la seva bellesa no és tolerable que no estigui en les condicions adients a la categoria que toca ser.
Per altra banda la associació de veïns, vol ajudar a la parròquia poder realitzar una intervenció de millora a la plaça de l’Església, per la qual cosa en nom de la feligresia estam summament agraïts, com també esper que l’ajuntament i altres entitats es sumaran a aquest projecta.
Dit això, reivindico i reiter la meva personal opinió. És ver que la propietat de la plaça és de l’Església, però, que l’empra? Tots hi sortim guanyant, jo diria que de “facto” és una propietat oberta vint tan ample per tothom. Quantes festes i esdeveniment es realitzen a la plaça a més del seu servei religiós?
Esper que aquest projecte, que ja està bastant encarrilat, arribí a bon port, un bon port com el Port d’Andratx.

Mn. Joan Bordoy i Gibert