Tornar com infants

Tornar com infants Dues fites tenim durant l’any que fan rejovenir la nostra societat actual. Una fita és el començament d’any i l’altre el començament del curs amb la arribada de la tardor. Aquest curs, escolar i parroquial, ve marcat per les perspectives de la “tardor negre” o “tardor calenta” que alguns il·luminats ens venen profetitzant. Estic convençut que en els temps que corren, no hem de ser massa pessimistes, però si “optimistes informats”, això et pot traduir amb gent que toca de peus aterra. No ens podem deixar doblegar pel desànim, ni per la por per un futur incert. Ben al contrari, els bons mariners es coneixen quan hi ha mal temps. Una bona fita és observar els infants. No per la seva moral, sinó per la seva actitud davant la vida. Els menuts no solen preocupar-se per menjar ni vestits, viuen sense temors el moment, sempre procurant aprofitar el temps al màxim. Pots observar en qualsevol lloc del món, per pobres que siguin, com els infants juguen alegres i despreocupats. Una altre tret que caracteritza els infants és la manca de rancúnia, sempre perdonen, si es disgusten amb un altre nin, al poc temps tornen jugar plegats. També passa si els renya’m, al poc temps actuen com si no hages passat res. La capacitat de demanar perdó, esdevé una característica per imitar. La humilitat de saber demanar perdó, sense pors ni vergonyes, amb disposició de rectificar i aprendre constantment, en lloc de fer-los més petits, els dona la grandesa de la esperança i futur. Totes aquestes característiques infantils els hauríem de conservar els adults amb aquest temps de crisi. No podem renunciar a la responsabilitat i a l’esforç per millorar el benestar propi i social, però, ho podem fer d’una altre forma. Una manera de fer les coses és amb confiança, amb alegria, sense rancúnies, perdonant sempre i amb humilitat, tot això donarà un altra tarannà al nostre entorn, i més possibilitat de retornar a una situació social més justa, pacifica i esperançada. Mn. Joan Bordoy i Gibert

NADAL D'ABUNDÀNCIA

Aquests Nadal del 2011 té una característica que no es pot obviar, serà un Nadal marcat per la crisi econòmica. Uns perquè la pateixen directament, i d’altres perquè veuen a els pròxims com la pateixen. No saben quant ni com les coses tornaran a ser benèvoles per a tothom, i puguin tenir el necessari per poder viure decentment. Una cosa és certa, tots hi hem de posar de la nostra part. No hi haurà l’abundància material que els darrers anys estàvem avesats, però podríem apel·lar a una altre casta d’abundància. L’abundància de l’amor. Fase-m un esforç, no comprem l’afecte dels altres, fills, amics, parelles, etc. amb regals cars o exuberants, sinó bon tracte i amor. Fase-m un esforç per donar-nos a nosaltres mateixos, crec que és el millor regal. Podem pensar que donar un somriure fresc, una dolça abraçada o una càlida acaronada, val més que cent regals cars. Siguem realistes, no podem comprar l’afecte amb coses, només el podem proposar per l’amor. L’amor, que és de les poques coses que no tenen preu material, perquè no es pot comprar. Si algú no t’estima, perquè no l’hi pots comprar un bon regal, alguna cosa està fallant. Procurem aprendre viure amb el que té importància, i aquestes coses no tenen preu. No deixem que els mercats ens llevin l’alegria, alcem-nos contra l’esclavatge que ens ha dut el voler ser més que els altres, amb coses que sovint no necessitem, retrobem les coses bones de la vida. Siguem orgullosos i altius, enfront dels que ens veuen com a consumidors i no con a persones. Pensem con el Fill de Déu va néixer pobrament dins una establia, i la força del seu missatge va canviar el món. Jesús ens ho diu, pot ser pobre de coses materials, de salut o d’alegria, però no ho siguem pobres d’esperit, això sempre ens acompanya, només cal ser conscients d’aquesta abundància. Mn. Joan Bordoy i Gibert.

Arts per gaudir, no per discutir

Hi ha dues realitats que formen part de la vida de qualsevol ésser humà, són dues meravelles de la evolució humana o un do de Déu, i ens podríem atrevir a afirmar en permís dels antropòlegs i altres científics, que esdevenen quasi exclusivament de la raça humana. Ens referim a dues realitats que els hem convertides en art, són el llenguatge verbal i escrit i la música. Tant un com l’altre són dos vehicles que ens fan manifestar i comunicar les nostres realitats més ocultes. La poesia, la meravella de les diferents llengües, la literatura que ens transporta a móns incognoscibles, es a dir una autentica festa de la grandesa de l’home. La música l’art més efímer però més sublim que pot elevar la nostra realitat a l’èxtasi comunicatiu amb allò que sentim però no veiem, quelcom semblant a l’espiritualitat més delicada. Qui no s’ha emocionat sentint qualsevol obra mestra musical. Qui no relaciona alguna tonada amb una època de la seva existència. Estic convençut que ningú em farà el contrari que són dues meravelles de la vida.
Però. Em faig una pregunta. Si el dos tipus de llenguatge el literari i el musical, esdevenen un art donat a la humanitat pel seu goig, perquè les més gran bregues succeeixen molt sovint amb el rerafons d’aquestes excepcionals arts. He estat testimoni de bregues descomunals per culpa de les llengües, si un vol veure viccerel·litat i morros que es tregui el tema del català, mallorquí, balear, foraster o castellà, Mare de Déu que n’he sentit de crits i manotades. Tal ment amb els músics, jo també pertany al gremi, i puc assegurar la quantitat d’enveges i critiques que brollen dels practicants de tan esplèndida manifestació de la sensibilitat humana.
En definitiva és mal d’entendre que la humanitat sigui tan complexa. Amb quina tranquil·litat i felicitat podríem viure gaudint d’aquests dons com les arts comunicatives, que ens haurien d’unir, i de la unió brolla l’amor i de l’amor esdevé la felicitat. Déu ens dona instruments, eines per ser felices per gaudir de les nostres qualitats, no emprem aquests magnífics talents per enfadar-nos. Si no per estimar-nos més i gaudir més i més units.

Mn. Joan Bordoy i Gibert

“emperons”

Diumenge XXI diumenge 24d’agost de 2008


El nostre caràcter és molt propens a fer una seria de matisacions quan parlem de algú.
Per exemple, quan comencem a dir d’algú que és una persona vaga o poc formal despistada i grollera compareix un però!!!!!!! Té un cap pels números o té una mà per fer paelles, etc. D’altra banda quan comencem amb elogis, per exemple és mol bon al·lot, o una bella persona apareix el però!!!!!!!!! És un desastre per fer qualsevol cosa, no arriba d’hora mai etc.
És ver que molta de gent es mereix un però ben gros, però sovint els perons negatius superen de bon tros els perons positius. I a més hi ha moltes de coses situacions i persones que no tenen massa emperons i procuram cercar set peus a un moix per trobar-ne un parell.
Tal volta la nostra fe esta farcida d’emperons. I jo diria que ni hi ha més de dos. Em fan molta por les persones tancades i que no hi volen veure més de lo que han vist o escoltat durant tota la seva vida. Crec que el posar emperons a algunes idees o costums fa que la historia vagi caminant i millorin les coses.
Així hi tot en de anar alerta en alguns perons. Hi ha perons que en de tenir molt clar que no els podem qüestionar. Per exemple: Jesús é un bon home, però això del Fill de Déu en cau un poc esquerra mà. Jesús va morir en la creu per defensar l’amor a tothom, però això que ressuscites no ho veig clar. L’Esperit Sant està en nosaltres, però crec que no fa res per nosaltres. Això de la resurrecció és una bona opció, però hi ha alternatives més originals.
Emperons d’aquesta casta minen irremeiablement la nostra fe i la coherència en la nostra vida. Veiem com Pere esdevé el creient model, ell no dubte de la filiació del Senyor, tu ets el Fill del Déu viu. Es poden tenir moltes castes de dubtes, però si dubtem de allò fonamental estam perduts. És com si llevéssim el fonaments a una casa, les rodes d’un cotxe o el cor a una persona. La nostra convicció la nostra adhesió a una esperança queda totalment desnaturalitzada i buida de allò fonamental.
Podem posar molts d’emperons a l’Església el papa, el rector i les monges, som humans i fem coses que poden ser “emperonades” però no posem mai un emperò a qui és realment el fonament de la nostra fe. Jesús és un home com nosaltres, però si no és el vertader Fill del Déu viu seria una mala broma que no ens faria cap casta de gràcia.





Mn. Joan Bordoy i Gibert