Benvinguts

Les parroquies que configuren la unitat pastoral d'Andratx no son només construccions religioses, sinó grups de cristians que volen viure el seu amor per Jesús i el germans, amb alegria i esperança.

UNITAT PASTORAL D'ANDRATX


telèfon UNITAT PASTORAL - 971 13 64 04 -

upandratx@bisbatdemallorca.com

RECTOR: MN. JOAN BORDOY I GIBERT
- 646405363 -

RESPONSABLE PARROQUIAL: VICENÇ FLEXES ALEMANY - 629024029 -

Parròquia de d'Andratx

Parròquia de d'Andratx
Santa Maria

Parròquia de s'Arracó

Parròquia de s'Arracó
Sant Crist

Parròquia del Port d'Andrtx

Parròquia del Port d'Andrtx
Nostra Senyora del Carme

sábado, 30 de agosto de 2008

“emperons”


Diumenge XXI diumenge 24d’agost de 2008


El nostre caràcter és molt propens a fer una seria de matisacions quan parlem de algú.
Per exemple, quan comencem a dir d’algú que és una persona vaga o poc formal despistada i grollera compareix un però!!!!!!! Té un cap pels números o té una mà per fer paelles, etc. D’altra banda quan comencem amb elogis, per exemple és mol bon al·lot, o una bella persona apareix el però!!!!!!!!! És un desastre per fer qualsevol cosa, no arriba d’hora mai etc.
És ver que molta de gent es mereix un però ben gros, però sovint els perons negatius superen de bon tros els perons positius. I a més hi ha moltes de coses situacions i persones que no tenen massa emperons i procuram cercar set peus a un moix per trobar-ne un parell.
Tal volta la nostra fe esta farcida d’emperons. I jo diria que ni hi ha més de dos. Em fan molta por les persones tancades i que no hi volen veure més de lo que han vist o escoltat durant tota la seva vida. Crec que el posar emperons a algunes idees o costums fa que la historia vagi caminant i millorin les coses.
Així hi tot en de anar alerta en alguns perons. Hi ha perons que en de tenir molt clar que no els podem qüestionar. Per exemple: Jesús é un bon home, però això del Fill de Déu en cau un poc esquerra mà. Jesús va morir en la creu per defensar l’amor a tothom, però això que ressuscites no ho veig clar. L’Esperit Sant està en nosaltres, però crec que no fa res per nosaltres. Això de la resurrecció és una bona opció, però hi ha alternatives més originals.
Emperons d’aquesta casta minen irremeiablement la nostra fe i la coherència en la nostra vida. Veiem com Pere esdevé el creient model, ell no dubte de la filiació del Senyor, tu ets el Fill del Déu viu. Es poden tenir moltes castes de dubtes, però si dubtem de allò fonamental estam perduts. És com si llevéssim el fonaments a una casa, les rodes d’un cotxe o el cor a una persona. La nostra convicció la nostra adhesió a una esperança queda totalment desnaturalitzada i buida de allò fonamental.
Podem posar molts d’emperons a l’Església el papa, el rector i les monges, som humans i fem coses que poden ser “emperonades” però no posem mai un emperò a qui és realment el fonament de la nostra fe. Jesús és un home com nosaltres, però si no és el vertader Fill del Déu viu seria una mala broma que no ens faria cap casta de gràcia.





Mn. Joan Bordoy i Gibert

sábado, 9 de agosto de 2008

De que ens serveix ser fills de Déu

Un pare anava amb el seu fill quan es varen topar amb una pedra de dimensions considerables ben el mig del camí. La reacció del infant va ser mirar el pare i fer cara de sorpresa davant aquell contratemps i ja pensava de quina forma evitar l’obstacle.
El pare li va dir que abans d’evitat la roca la intentes retirar per facilitat el pas a la gent que podia passar per aquell lloc desprès d’ells. El nin va dir a el seu pare que era molt grossa per poder-ho fer. Malgrat tot, el pare li va dir que ho proves amb totes les seves forces.
L’infant ho va fer fins que s’hi va esbreonar. Cansat de provar-ho una vegada i un altre caparrudament, va dir a el pare que no ho podia fer.
- De ver que has emprat totes les teves forces?. El va escometre el pare.
- Si, totes. Va contestar el fill abatut.
- No els has emprades totes. Replicà el progenitor.
- Si que ho he fet. Contestar el jove.
- Perquè no m’has demanat ajuda a mi, que som el teu pare, t’hagués ajudat. Ho jo no som part dels teus recursos. Va dictaminar el savi cap de família.

La nostra prepotents societat és així, emulant el fill que no té en conta el millor recurs que pot tenir l’ajuda inestimable del seu pare. Ens erigim caparruts davant qualsevol entrebanc i quasi mai ens adrecem al Pare poder demanar-li ajuda. I si ho fem és moltes de vegades quan no hi ha remei.
El ser creient forma part d’un joc molt semblant. Per una banda ens en de esforçar per resoldre les nostres qüestions i per altre que en veiem que no podem més demanar l’ajuda a algú molt més fort que nosaltres, esperant que moltes de vegades els resultats no són com nosaltres en agradaria, sinó com ha de ser.

Cada matí faig la mateixa pregària:
Senyor, donau-me forces per resoldre allò que puc.
Donau-me paciència per acceptar allò que no puc resoldre.
I saviesa per esbrinar quines puc resoldre i quines no puc.

Mantenir un sa equilibri de forces i paciència, i una gran dosi saviesa, ens faria ser més humils i feliços.