UNA PASSA MÉS

El sistema capitalista te moltes avantatges, tots coneixem com, des de la llibertat i l’afany de superació, aquest sistema social dona les oportunitats per que qualsevol persona pugi gaudir de l’oportunitat d’emprendre el seu negoci i progressar. No estic per discutir ni entrar en debats si és el millor sistema per regir el món, tan sols, vull destacar que aquest sistema crea fortes bosses de pobresa, no tothom te la capacitat per poder sobreviure dins una mena de “jungla econòmica”. Al nostre país, podríem dir, que aquestes bosses de pobresa encara no són tan sagnants com altres països, encara podem donar una certa protecció social, educativa i sanitari, però sembla que l’estat de benestar s’està acabant. Quan dic l’estat del ben estar, vull dir, a uns drets fonamentals, és ver que, casa, menjar, escola i sanitat, han de ser universals per tothom, “però”, els ciutadans han de gaudir de la possibilitat de poder s’ho guanyar. El problema és que si un ciutadà te la possibilitat física i mental de treballar, perquè ha de rebre prestacions socials o caritatives, en lloc d’una possibilitat per fer feina. La feina dignifica, et fa ser autònom, et dona la possibilitat de ser persona. Si el sistema de lliure mercat no pot xuclar els milions d’aturats, hauria de ser l’Estat que en lloc de donar subsidis donés la possibilitat que treballessin. Ja sé que no és políticament correcte, molts diran que sembla una nova mena d’esclavatge, però si ho pensa’m bé, en ho podríem estalviar amb diacepams i transiliums. El no fer feina, el dependre dels serveis socials o Càritas, no crec que sigui massa agradable, i a la llarga destrueix la persona, donem una alternativa perquè no hagin d’acudir a aquest serveis. Els cristians sabem que sempre tendrem els pobres entre nosaltres, i són el nostre objectiu d’actuació, però el que volem és que la persona sigui lliure, que pugi dur el timó de la seva vida, si tan sols oferim caritat, crea’m uns nous esclaus del subsidi. Treballem tots plegats per assolir que la feina sigui un dret, tant com el de tenir una cobertura social de qualitat. Mn. Joan Bordoy i Gibert

Pasqua d’esperança, força i amor, per donar la cara a la injustícia i la misèria

Gairebé ens trobem a Pasqua, temps d’esperança, vida i amor. Un crit d’alè per les persones de bona voluntat, en que els cristians ens sentim plens de goig i emoció. Però no podem gaudir de tot els que significa pasqua quan tenint tant de dolor en el nostre voltant. No tenir feina és, probablement el pitjor que pugui succeir a una família, la dignitat de poder-se guanyar el pa i el necessari per viure dignament, és un dret com a ciutadà, això ens fereix el cor dels cristians. Des de el començament del cristianisme, les comunitats eclesials han tengut cura de les necessitats del germà, fins hi tot, a els que no romanen dins aquestes comunitats. Aquestes solucions per les mancances bàsiques per viure, poc a poc varen ser assumides pels Estats, com un dret alienable del ciutadà. L’Església va passar a ser un complement per donar atenció a les persones que, de qualque forma; no arribaven a la protecció social institucional, o en qüestions noves o urgents (sida, adicions, majors). L’Església té com a fonament la tasca de assistir els pobres i els malalts, són els primers de l’escalafó, no pot mirar cap a l’altre costat, no seria Església, però també ha de denunciar i fer prendre consciència a la societat que hi ha moments a la historia que s’han de prioritzar les coses importants. La societat civil a de saber gestionar bé els seus recursos, no dilapidar els que recapta dels contribuents, i saber-lo repartir en justícia i igualtat. L’Església actual així com la seva part caritativa que és Càritas, no posseeix els mateix nombre de feels que en altres temps, els seus recursos humans i econòmics tampoc esdevenen il·limitats, així hi tot, la tasca de gestió i atenció de tots aquest recursos és encomiable, ningú posa en dubta la tasca de les Càritas arreu del món en temps de necessitats. Concretament Càritas està donant el do de pit en l’atenció d’aquesta crisi tan esgarrifosa. Però el desbordament és ja una realitat, la capacitat de donar aquesta atenció i ajuda, és sobrepassada per la quantitat de demandes que creix de dia en dia. S’haurà de cercar noves solucions, per poder oferir alternatives a la misèria que ja tenim ara, i creixerà més, un estat modern en el segle XXI, no poc consentir tornar cap enrere. Personalment tenc una fe bíblica, com els somnis del faraó interpretats per Josep, que li va pronosticar set anys de vaques grasses i set de vaques magres. Si la crisi espanyola va començar el 2007, esperem que el 2014 comenci a acabar. Mentre tant ens queda molta crisi per davant, i moltes persones que pateixen. No girem la esquena a aquesta realitat, donem la cara com els valents. Mn. Joan Bordoy i Gibert