Benvinguts

Les parroquies que configuren la unitat pastoral d'Andratx no son només construccions religioses, sinó grups de cristians que volen viure el seu amor per Jesús i el germans, amb alegria i esperança.

UNITAT PASTORAL D'ANDRATX


telèfon UNITAT PASTORAL - 971 13 64 04 -

upandratx@bisbatdemallorca.com

RECTOR: MN. JOAN BORDOY I GIBERT
- 646405363 -

RESPONSABLE PARROQUIAL: VICENÇ FLEXES ALEMANY - 629024029 -

Parròquia de d'Andratx

Parròquia de d'Andratx
Santa Maria

Parròquia de s'Arracó

Parròquia de s'Arracó
Sant Crist

Parròquia del Port d'Andrtx

Parròquia del Port d'Andrtx
Nostra Senyora del Carme

viernes, 21 de septiembre de 2012

Tornar com infants

Tornar com infants Dues fites tenim durant l’any que fan rejovenir la nostra societat actual. Una fita és el començament d’any i l’altre el començament del curs amb la arribada de la tardor. Aquest curs, escolar i parroquial, ve marcat per les perspectives de la “tardor negre” o “tardor calenta” que alguns il·luminats ens venen profetitzant. Estic convençut que en els temps que corren, no hem de ser massa pessimistes, però si “optimistes informats”, això et pot traduir amb gent que toca de peus aterra. No ens podem deixar doblegar pel desànim, ni per la por per un futur incert. Ben al contrari, els bons mariners es coneixen quan hi ha mal temps. Una bona fita és observar els infants. No per la seva moral, sinó per la seva actitud davant la vida. Els menuts no solen preocupar-se per menjar ni vestits, viuen sense temors el moment, sempre procurant aprofitar el temps al màxim. Pots observar en qualsevol lloc del món, per pobres que siguin, com els infants juguen alegres i despreocupats. Una altre tret que caracteritza els infants és la manca de rancúnia, sempre perdonen, si es disgusten amb un altre nin, al poc temps tornen jugar plegats. També passa si els renya’m, al poc temps actuen com si no hages passat res. La capacitat de demanar perdó, esdevé una característica per imitar. La humilitat de saber demanar perdó, sense pors ni vergonyes, amb disposició de rectificar i aprendre constantment, en lloc de fer-los més petits, els dona la grandesa de la esperança i futur. Totes aquestes característiques infantils els hauríem de conservar els adults amb aquest temps de crisi. No podem renunciar a la responsabilitat i a l’esforç per millorar el benestar propi i social, però, ho podem fer d’una altre forma. Una manera de fer les coses és amb confiança, amb alegria, sense rancúnies, perdonant sempre i amb humilitat, tot això donarà un altra tarannà al nostre entorn, i més possibilitat de retornar a una situació social més justa, pacifica i esperançada. Mn. Joan Bordoy i Gibert

jueves, 7 de junio de 2012

FESTES PATRONALS O FESTES D’ESTIU

No fa gaire temps que la societat mallorquina tenia un sentit molt marcat de pertinença a l’Església Catòlica. Tots els pobles o barriades giraven al voltant de les parròquies i centres de culte. Grups de teatre, clubs infantils i juvenils, corals i bandes, com també l’atenció als pobres i malats, i altres activitats més relacionades amb la pràctica religiosa, es congriaven davall el sòtil de les esglésies, locals parroquials i rectories. Amb el temps la societat civil, especialment ajuntaments, consells i Govern, en lloc de subvencionar els grups parroquials, varen decidir finançar directament aquestes associacions, que ja havien perdut molt del seu caire religiós. Això de subvencionar va animar que nous directius sortissin de davall la teulada de l’església per iniciar un camí amb una certa autonomia. Això no és dolent, ni tan sols criticable, faltaria més. Anomenar les coses pel seu nom i que la societat maduri és una prova d’adultesa i coherència lloable. Probablement la subsidiarietat que la gent de l’Església va exercir en una societat poc desenvolupada, avui en dia ja no és necessària. Malgrat això encara queden algunes necessitats, que costa assolir a l’adulta societat civil, com és la contribució en la responsabilitat d’alimentar la gent que ho necessita, cosa que mai no ha deixat de fer l’Església amb la generositat dels seus feligresos, o també el manteniment del patrimoni per poder celebrar esdeveniments socials i artístics. Amb les festes d’estiu esdevé quelcom de semblant al que s’ha esmentat abans. Si som una mica sincers i hi reflexionam, veurem clarament que les festes amb noms religiosos dins el nostre poble, de manifestacions religioses en tenen poc. Preocupen les actuacions musicals, les festes de carrer, les barres de bar i la possible repercussió turística i mediàtica que puguin tenir. Això no és dolent, direm que és bo. Hem tret l’Església de les nostres vides, tal volta feia nosa, sempre està cridant a fer les coses bé i a fer que ens preocupem pels altres. Possiblement alguns pensen que s’ho ha guanyat a pols, que no ha donat l’exemple adient. Les opinions són lliures i respectables. Crec, personalment, que es podrien fer dues coses. Els més radicals, i pensem que l’Evangeli ho és, optarien per no participar en aquests esdeveniments tant amarats de laïcitat implícita i explícita, sense més explicacions. La condició de cristià no practicant no basta per exigir la presència eclesial. No es pot estar d’esquena de la realitat cristiana tot l’any, i llavors voler emprar-la com a fita i marc per fer una festa. També es pot fer una altra cosa més moderada i que a mi, de moment, em sembla més adient. També l’Evangeli és pacient i per a tots. Dins aquestes manifestacions populars, hi ha un petit grup de persones que sí tenen un fort sentit religiós, fins i tot aquests esdeveniments els transporten a temps jovenívols de feliços records. A mi em basta. Si un sol feligrès té una trobada amb el Senyor dins una d’aquestes celebracions, ja haurà valgut la pena. Mn. Joan Bordoy i Gibert Andratx, 7 de juny de 2012

domingo, 29 de abril de 2012

Església Catòlica per a tothom. Caritat per a tots

Si féssim la pregunta “què significa catòlic?” molta de gent no sabria què vol dir. Simplement: el mot “catòlic” vol dir universal. Si aquesta paraula té un significat així, podríem dir que l’Església Catòlica és per a tothom. Una de les dimensions que hauria de caracteritzar l’Església en la seva missió en el món és la dimensió de la caritat. Es tracta d’una dimensió caritativa no només amb una solidaritat de paraula, sinó també amb una acció material i universal. La persona és important tant en la dimensió espiritual, com en la corporal. No podem separar aquestes dimensions, i hem d’estimar i ajudar de manera global. Ja fa una partida d’anys que, com molts sabeu, de forma totalment de franc, podem dedicar el 0´07% de la nostra declaració de renda a l’Església o a fins socials. Si posau les dues creus, també de franc, aniran a les dues opcions, que no s’exclouen, sinó que sumen. L’Església no sols pensa en ella, sinó que dóna suport a altres entitats no confessionals, que fan labors socials per als més necessitats. Tots estiram el carro, no en podem excloure ningú, malgrat que altres persones no pensin com nosaltres. Els cristians veim el proïsme com a fill de Déu, per damunt ideologies, ètnies, religions, etc. L’Església esta formada per persones sovint pecadores, però tenim com a cap Jesucrist, i aquest ens dóna forces per intentar ser millors cada dia i estimar a tothom com Ell ens va ensenyar. Mn. Joan Bordoy i Gibert.