CONTE D’ADVENT: MARIA I EL FIC

Després que l’àngel hagués anunciat a la Verge Maria que seria mare del nin Jesús, es va preocupar perquè ningú sabés que es trobava en estat. Una dona fadrina i jove com ella, en aquell temps, l’haguessin jutjada i apedregada per la seva condició. Ningú hagués cregut que seria la Mare de Déu.
Na Maria era molt pobra, i fins que no fos casada amb Josep havia de fer feina, servint una dona major Aquesta dona s’anomenava Sara i no era massa simpàtica ni posseïa gaire bellesa, i a més a més tenia un fic enorme ben al mig del nas. Cap home no se li havia acostat mai, i això la feia estar encara més rabiosa i malsoferta. na Maria la servia molt bé, perquè malgrat tot, na Sara la pagava bé i en el fons tenia un gran cor.
Na Sara estava molt gelosa de na Maria, perquè li agradava molt en Josep, però sabia que amb el seu caràcter i el seu fic en el nas, no el podria tenir mai, encara que ella tengués molts de doblers.
Un dia na Sara va veure que na Maria tenia un bon panxó, i tot d’una va sospitar que podria estar esperant un fill. Na Sara es va posar encara més gelosa i va pensar en denunciar na Maria i tal volta encara podria tenir una oportunitat per casar-se amb Josep.
Quan ja havia decidit denunciar na Maria, na Sara va caure malalta d’unes febres i es va haver de jeure al llit. Na Maria va continuar servint-la, sense por d’aplegar les febres. Com que la temperatura del cos de na Sara era tan alta, na Maria li eixugava el front amb pedaços mullats de vinagre i romaní, li preparava sopetes i li feia bullidures d’herbes que havia aprés a fer a casa seva.
Quan un dia, na Maria donava fregues a Sara per amorosir-li la febre, es va fixar amb el fic del nas i li va dir que creia que li podria llevar. Sara, que estava molt fatigada per les febres, li va dir que fes el que volgués, tanmateix ella creia que s’estava morint. Na Maria, amb l’ajuda d’un gavinetet esmolat i les bullidures d’herbes del bosc, va anant curant el fic de na Sara fins que va caure sec del tot. Li va quedar una nafra molt lletja, però poc a poc amb ajuda del vinagre, les herbes i l’oli, es va convertir amb un senyal molt petit.
Entre la febre, les fregues de na Maria i el fic que havia desaparegut, la cara de na Sara semblava una altra. Un dia va venir a visitar-la en Josep i el seu germà gran que es deia Joan, que també era fadrí. Quan els germans varen veure na Sara, quasi no la varen conèixer i en Joan va quedar encantat d’aquella dona major, que semblava molt elegant i atractiva.
Na Sara no entenia per què la gent que anava a visitar-la li feia un altre cas, era més amable amb ella. Això va fer que na Sara encara fos més simpàtica i acollidora.
Un dia quan ja estava millor, varen anar al riu amb na Maria per recollir aigua, i na Sara va descobrir el seu reflex dins el riu. Sara es va alegrar molt quant va veure la seva cara molt més bella sense el fic del nas, i la seva pell molt més fina, i la seva mirada més tranquil·la i amable.

Na Sara es va girar cap a na Maria i li va donar les gràcies per haver-li tingut un esment tan amable. En aquell mateix lloc va aparèixer en Joan el germà de Josep i adreçant-se a na Sara, la va convidar a ca seva a conversar una estona. La cara de na Sara es va omplir d’alegria: a la fi un home s’havia interessat per ella, i era un bon home i atractiu. Tot d’una li va dir que sí, i se’n va anar amb ell.
Al cap de poc temps, en Josep va dir a na Maria que es casaria amb ella i anirien a tenir el fill a Betlem. En Josep encara li va dir que no es preocupàs pel nadó que duia dins el ventre: ningú l’acusaria de res, i manco na Sara, que no podria perdre temps amb aquestes coses, perquè el seu cor estava ple d’amor per en Joan, i ja no hi cabien rancúnies ni enveges.

L’AMOR OMPLE EL COR DE BONDAT
I NO HI DEIXA LLOC PER A ALTRES SENTIMENTS DOLENTS
MOLTS D’ANYS

Mn. Joan Bordoy i Gibert

Advent de 2008

De que ens serveix ser fills de Déu

Un pare anava amb el seu fill quan es varen topar amb una pedra de dimensions considerables ben el mig del camí. La reacció del infant va ser mirar el pare i fer cara de sorpresa davant aquell contratemps i ja pensava de quina forma evitar l’obstacle.
El pare li va dir que abans d’evitat la roca la intentes retirar per facilitat el pas a la gent que podia passar per aquell lloc desprès d’ells. El nin va dir a el seu pare que era molt grossa per poder-ho fer. Malgrat tot, el pare li va dir que ho proves amb totes les seves forces.
L’infant ho va fer fins que s’hi va esbreonar. Cansat de provar-ho una vegada i un altre caparrudament, va dir a el pare que no ho podia fer.
- De ver que has emprat totes les teves forces?. El va escometre el pare.
- Si, totes. Va contestar el fill abatut.
- No els has emprades totes. Replicà el progenitor.
- Si que ho he fet. Contestar el jove.
- Perquè no m’has demanat ajuda a mi, que som el teu pare, t’hagués ajudat. Ho jo no som part dels teus recursos. Va dictaminar el savi cap de família.

La nostra prepotents societat és així, emulant el fill que no té en conta el millor recurs que pot tenir l’ajuda inestimable del seu pare. Ens erigim caparruts davant qualsevol entrebanc i quasi mai ens adrecem al Pare poder demanar-li ajuda. I si ho fem és moltes de vegades quan no hi ha remei.
El ser creient forma part d’un joc molt semblant. Per una banda ens en de esforçar per resoldre les nostres qüestions i per altre que en veiem que no podem més demanar l’ajuda a algú molt més fort que nosaltres, esperant que moltes de vegades els resultats no són com nosaltres en agradaria, sinó com ha de ser.

Cada matí faig la mateixa pregària:
Senyor, donau-me forces per resoldre allò que puc.
Donau-me paciència per acceptar allò que no puc resoldre.
I saviesa per esbrinar quines puc resoldre i quines no puc.

Mantenir un sa equilibri de forces i paciència, i una gran dosi saviesa, ens faria ser més humils i feliços.

L’estelet generós. Conte de Nadal

Hi havia un estel molt petit en el firmament. Ell volia jugar amb els altres estels, però sempre el rebutjaven i no li feien cas. Els altres estels, quan es cansaven de jugar, es posaven a discutir quin d’ells era el més important. Un deia que era un sol d’un sistema galàctic molt important, un altre que pertanyia a una constel·lació que tothom admirava per la seva bellesa, un altre que era l’estel que tots els navegants miraven per orientar-se. Així, gairebé tots els grans estels del cel volien ser el més important.
L’estelet estava molt trist, li era igual ser petitet, però volia jugar i que li fessin cas.
Un dia el bon Déu va veure que l’estelet plorava, les seves llagrimetes feien una cua molt petita, però molt brillant i lluminosa.
El bon Déu s’hi va acostar, el va abraçar amb els seus sants braços i li va donar una forta besada. L’estelet es va sentir molt conhortat que el bon Déu, pare de tot l’Univers, li fes cas i l’estimàs tant.
El bon Déu li va dir:
- Ja sé que ningú no et fa cas, perquè ho sé tot, però jo t’estim molt, i a tu més perquè ets petit, dèbil i sensible. Però això no vol dir que no siguis molt important. Tothom ho és, malgrat no ho sembli. Mira: jo tenc una missió molt important per encomanar-te. El meu fill, el Bon Jesús, ha de néixer a Betlem, un poblet molt petit com tu. Hi ha uns pastors pobres i uns Reis màgics que no saben on naixerà el meu fill. Com que no hi puc enviar cap del altres estels perquè són massa grossos, hi hauràs d’anar tu.
Vés molt alerta, perquè si t’acostes massa a la Terra, podria ser que et fonguessis amb l’atmosfera, i desapareixeries.

El nostre estelet es va posar molt content, el Bon Déu li havia comanat una feina molt important: indicar a uns Reis Màgics i uns pastors pobres on era el Bon Jesuset.
Així ho va fer, es va posar en camí. Desgraciadament, aviat es va adonar que no el veien. Ell es va acostar molt a la Terra, però no bastava perquè el veiessin.
Va començar a tenir molta de por de desfer-se a l’atmosfera, i li va entrar una gran tristor en comprovar que no era capaç de complir la feina que el Bon Déu li havia encomanat.
La pena el consumia i, com que era tan sensible, es posà a plorar. Així dons, les seves llagrimetes s’il·luminaren i es va témer que els Reis Màgics i els pastors pobres miraven la cua que formaven les seves llàgrimes i que es posaven tot d’una en camí.
Això el va alegrar molt, però no podia deixar de plorar perquè no deixassin de veure’l. La tristesa va donar pas a l’emoció i l’emoció li permetia continuar plorant per indicar on havia nascut el nin Jesús.
A la fi, els Màgics i els pastors varen oferir els seus presents i varen adorar el ninet acabat de néixer. Tots estaven molt contents. Llavors tots se’n varen anar i deixaren aquella pobra família tota sola, tan tota sola que es posaren molt trists. La verge Maria i l’infant començaren a tenir fred, molt de fred. Sant Josep, cercava, pertot arreu, un poc de foc per escalfar la seva esposa i el seu nadó i també tots els animalets que hi havia dins l’estable. No trobava res per encendre foc, i es va començar a preocupar molt.
L’estelet s’adonà del que passava i s’entristí de veure que després de tota aquella alegria els havien deixat tan tots sols.
L’estelet va prendre una decisió. Ajudaria Sant Josep a encendre foc. I, amb molta de por, però amb convenciment, va començar a entrar a l’atmosfera. El valent estelet es va començar a desfer, cada cop més, però la seva única idea era fer arribar una mica de foc, ni que fos una espurna, a la llenya que havia preparat Sant Josep.
A poc a poc, l’estelet es desfeia. Era molt dolorós, però havia pres una determinació. Ja en quedava ben poc. Tanmateix va aconseguir que el seu petit cor, ben encès, arribàs a la foguera i l’encengués.
La pobra família es va alegrar molt, i també el nin Jesús i tots els animalets que hi havia dins l’estable. No sabien d’on els havia vingut el foc, però sabien que malgrat que pareixia que eren tots sols, el Bon Déu els protegiria.

L’estelet va desaparèixer, però el foc del seu coret va servir per escalfar el Salvador. Va ser el millor presents de tots, i va fer companyia durant molt de temps a aquella pobra i Sagrada Família.

No hi ha present millor que donar-se un mateix.

Bon Nadal i feliç any nou, i que els Màgics duguin moltes felicitat.



Mn. Joan Bordoy i Gibert