Algunes vegades he pensat abans de començar una missa de posar-me un vestit de pierrot i començar a explicar acudits acabant ballant davant el meus feligresos, per no dir de contractar alguna atracció de varietes. Si més no, la gent en un primer moment es podria escandalitzar, però de ben segur que el diumenge vinent l’església estaria de gom a gom per visualitzar el capellà loco que vol cridar l’atenció. Tot això sempre avalat per un rebombori mediàtic que se’n parlaria per tot arreu. Publicitat i fama assegurada. Tres diumenges fent això i seria més conegut que és pam amb oli (no vull continuar per aquests camí per no donar idees)
No podem confondre les coses, un espectacle es per gaudir i evadir-se. La boxa, el futbol, el cinema, el teatre, un concert musical, el circ, etc. tot això esta molt bé i té la força per estirar la gent amb unes finalitats divertir, agradar i fer diners (entre d’altres).
Paguem una entrada i agrada o no agrada, no hi ha més discussió. Si no agrada, ràpidament es canvia d’estratègia per fer que la gent acudeixi a l’espectacle.
L’eucaristia no és això, no val dir que a la missa m’ha avorresc per que és sempre igual. A l’Eucaristia en principi no ens anam a divertir, anam a pregar, a pregar juntament amb els nostres germans, grans i menuts. Es ver que ha de ser bella i amena, una cosa no lleva l’altre, però en principi no cerquem això, cerquem que la litúrgia ens ajudi a penetrar en el nostre interior, retrobar el germà i amarar-nos de Déu. No anam a l’església a divertir-nos, sinó a convertir-nos. L’Eucaristia no és d’un capella ni d’una parròquia, és Universal, pertany a l’Església a Déu. No la puc emprar per lluir-me o que és llueixin els altres, per agradar i que vengui més gent. La missa és un ritual sagrat que tots els cristians ajuntem cap al cel, un do del Senyor.
M’agradaria molt que algú ho tastes un dia, i venir a missa amb el “xip” de no tenir necessàriament que passar gust, sinó de deixar-se amorosir per el ritual, la música, els cants, les lectures, les pregàries, la comunitat reunida. Penetrar dins la celebració de l’Eucaristia per re-descobrir qui és Jesús i quina herència va deixar. Feis això que és el meu memorial. Un memorial sagrat i lliure pel qui en vol.
No podem confondre les coses, un espectacle es per gaudir i evadir-se. La boxa, el futbol, el cinema, el teatre, un concert musical, el circ, etc. tot això esta molt bé i té la força per estirar la gent amb unes finalitats divertir, agradar i fer diners (entre d’altres).
Paguem una entrada i agrada o no agrada, no hi ha més discussió. Si no agrada, ràpidament es canvia d’estratègia per fer que la gent acudeixi a l’espectacle.
L’eucaristia no és això, no val dir que a la missa m’ha avorresc per que és sempre igual. A l’Eucaristia en principi no ens anam a divertir, anam a pregar, a pregar juntament amb els nostres germans, grans i menuts. Es ver que ha de ser bella i amena, una cosa no lleva l’altre, però en principi no cerquem això, cerquem que la litúrgia ens ajudi a penetrar en el nostre interior, retrobar el germà i amarar-nos de Déu. No anam a l’església a divertir-nos, sinó a convertir-nos. L’Eucaristia no és d’un capella ni d’una parròquia, és Universal, pertany a l’Església a Déu. No la puc emprar per lluir-me o que és llueixin els altres, per agradar i que vengui més gent. La missa és un ritual sagrat que tots els cristians ajuntem cap al cel, un do del Senyor.
M’agradaria molt que algú ho tastes un dia, i venir a missa amb el “xip” de no tenir necessàriament que passar gust, sinó de deixar-se amorosir per el ritual, la música, els cants, les lectures, les pregàries, la comunitat reunida. Penetrar dins la celebració de l’Eucaristia per re-descobrir qui és Jesús i quina herència va deixar. Feis això que és el meu memorial. Un memorial sagrat i lliure pel qui en vol.
.jpg)
1 comentarios:
Soy cristiana pero no practicante como la mayoria de los que hoy aún decimos sin vergüenza creer en Dios, cosa dificil en los tiempos actuales donde tener estas creencias y manifestarlas está mal visto. ¿Cómo hacer que esta actitud cambie?¿Cómo perder esta vergüenza?, en definitiva, ¿Cómo acercarnos a Dios sin temor a lo que piensen los demás?
Creer en Dios ya no está "de moda" y darle la vuelta a esta realidad en parte es obligación de los párrocos de nuestras ciudades y pueblos. No sé si contar chistes y actuar como un bufón es la solución, pero lo cierto es que habría que hacer algo "diferente".....
P.D. Por cierto ¿la foto es de Jerash?
Publicar un comentario en la entrada