Arts per gaudir, no per discutir

Hi ha dues realitats que formen part de la vida de qualsevol ésser humà, són dues meravelles de la evolució humana o un do de Déu, i ens podríem atrevir a afirmar en permís dels antropòlegs i altres científics, que esdevenen quasi exclusivament de la raça humana. Ens referim a dues realitats que els hem convertides en art, són el llenguatge verbal i escrit i la música. Tant un com l’altre són dos vehicles que ens fan manifestar i comunicar les nostres realitats més ocultes. La poesia, la meravella de les diferents llengües, la literatura que ens transporta a móns incognoscibles, es a dir una autentica festa de la grandesa de l’home. La música l’art més efímer però més sublim que pot elevar la nostra realitat a l’èxtasi comunicatiu amb allò que sentim però no veiem, quelcom semblant a l’espiritualitat més delicada. Qui no s’ha emocionat sentint qualsevol obra mestra musical. Qui no relaciona alguna tonada amb una època de la seva existència. Estic convençut que ningú em farà el contrari que són dues meravelles de la vida.
Però. Em faig una pregunta. Si el dos tipus de llenguatge el literari i el musical, esdevenen un art donat a la humanitat pel seu goig, perquè les més gran bregues succeeixen molt sovint amb el rerafons d’aquestes excepcionals arts. He estat testimoni de bregues descomunals per culpa de les llengües, si un vol veure viccerel·litat i morros que es tregui el tema del català, mallorquí, balear, foraster o castellà, Mare de Déu que n’he sentit de crits i manotades. Tal ment amb els músics, jo també pertany al gremi, i puc assegurar la quantitat d’enveges i critiques que brollen dels practicants de tan esplèndida manifestació de la sensibilitat humana.
En definitiva és mal d’entendre que la humanitat sigui tan complexa. Amb quina tranquil·litat i felicitat podríem viure gaudint d’aquests dons com les arts comunicatives, que ens haurien d’unir, i de la unió brolla l’amor i de l’amor esdevé la felicitat. Déu ens dona instruments, eines per ser felices per gaudir de les nostres qualitats, no emprem aquests magnífics talents per enfadar-nos. Si no per estimar-nos més i gaudir més i més units.

Mn. Joan Bordoy i Gibert