“emperons”

Diumenge XXI diumenge 24d’agost de 2008


El nostre caràcter és molt propens a fer una seria de matisacions quan parlem de algú.
Per exemple, quan comencem a dir d’algú que és una persona vaga o poc formal despistada i grollera compareix un però!!!!!!! Té un cap pels números o té una mà per fer paelles, etc. D’altra banda quan comencem amb elogis, per exemple és mol bon al·lot, o una bella persona apareix el però!!!!!!!!! És un desastre per fer qualsevol cosa, no arriba d’hora mai etc.
És ver que molta de gent es mereix un però ben gros, però sovint els perons negatius superen de bon tros els perons positius. I a més hi ha moltes de coses situacions i persones que no tenen massa emperons i procuram cercar set peus a un moix per trobar-ne un parell.
Tal volta la nostra fe esta farcida d’emperons. I jo diria que ni hi ha més de dos. Em fan molta por les persones tancades i que no hi volen veure més de lo que han vist o escoltat durant tota la seva vida. Crec que el posar emperons a algunes idees o costums fa que la historia vagi caminant i millorin les coses.
Així hi tot en de anar alerta en alguns perons. Hi ha perons que en de tenir molt clar que no els podem qüestionar. Per exemple: Jesús é un bon home, però això del Fill de Déu en cau un poc esquerra mà. Jesús va morir en la creu per defensar l’amor a tothom, però això que ressuscites no ho veig clar. L’Esperit Sant està en nosaltres, però crec que no fa res per nosaltres. Això de la resurrecció és una bona opció, però hi ha alternatives més originals.
Emperons d’aquesta casta minen irremeiablement la nostra fe i la coherència en la nostra vida. Veiem com Pere esdevé el creient model, ell no dubte de la filiació del Senyor, tu ets el Fill del Déu viu. Es poden tenir moltes castes de dubtes, però si dubtem de allò fonamental estam perduts. És com si llevéssim el fonaments a una casa, les rodes d’un cotxe o el cor a una persona. La nostra convicció la nostra adhesió a una esperança queda totalment desnaturalitzada i buida de allò fonamental.
Podem posar molts d’emperons a l’Església el papa, el rector i les monges, som humans i fem coses que poden ser “emperonades” però no posem mai un emperò a qui és realment el fonament de la nostra fe. Jesús és un home com nosaltres, però si no és el vertader Fill del Déu viu seria una mala broma que no ens faria cap casta de gràcia.





Mn. Joan Bordoy i Gibert

De que ens serveix ser fills de Déu

Un pare anava amb el seu fill quan es varen topar amb una pedra de dimensions considerables ben el mig del camí. La reacció del infant va ser mirar el pare i fer cara de sorpresa davant aquell contratemps i ja pensava de quina forma evitar l’obstacle.
El pare li va dir que abans d’evitat la roca la intentes retirar per facilitat el pas a la gent que podia passar per aquell lloc desprès d’ells. El nin va dir a el seu pare que era molt grossa per poder-ho fer. Malgrat tot, el pare li va dir que ho proves amb totes les seves forces.
L’infant ho va fer fins que s’hi va esbreonar. Cansat de provar-ho una vegada i un altre caparrudament, va dir a el pare que no ho podia fer.
- De ver que has emprat totes les teves forces?. El va escometre el pare.
- Si, totes. Va contestar el fill abatut.
- No els has emprades totes. Replicà el progenitor.
- Si que ho he fet. Contestar el jove.
- Perquè no m’has demanat ajuda a mi, que som el teu pare, t’hagués ajudat. Ho jo no som part dels teus recursos. Va dictaminar el savi cap de família.

La nostra prepotents societat és així, emulant el fill que no té en conta el millor recurs que pot tenir l’ajuda inestimable del seu pare. Ens erigim caparruts davant qualsevol entrebanc i quasi mai ens adrecem al Pare poder demanar-li ajuda. I si ho fem és moltes de vegades quan no hi ha remei.
El ser creient forma part d’un joc molt semblant. Per una banda ens en de esforçar per resoldre les nostres qüestions i per altre que en veiem que no podem més demanar l’ajuda a algú molt més fort que nosaltres, esperant que moltes de vegades els resultats no són com nosaltres en agradaria, sinó com ha de ser.

Cada matí faig la mateixa pregària:
Senyor, donau-me forces per resoldre allò que puc.
Donau-me paciència per acceptar allò que no puc resoldre.
I saviesa per esbrinar quines puc resoldre i quines no puc.

Mantenir un sa equilibri de forces i paciència, i una gran dosi saviesa, ens faria ser més humils i feliços.

Matrimoni o patrimoni

En va fer pensar un anunci de la televisió que es veu desaparèixer l’aqüeducte de Segòvia. A l’hora desapareixen el turistes els pintors les porcelletes i moltes altres coses. Un conegut banc diu que no em de passar pena que ell es fa càrrec del patrimoni perquè es mantinguin aquestes activitats vinculades al fantàstic monument.
També cal dir que de les primeres anècdotes sobre el patrimoni que vaig sentir en fer-me càrrec del meu destí a el nostre poble, va ser la famosa venuda del Sant Pere de la nostra parròquia d’Andratx i tots conten l’èpica història i l’enrenou que es va desenvolupar arran del fet.
No fa massa vàrem ser denunciats per la premsa, sobre l’estat de la ermita de Son Orlandis criticant els responsables (en aquest cas la parròquia) per el seu abandó. I per afegitó darrerament vàrem patir l’atac i destrosses que s’han fet per part d’alguns vàndals desconeguts a l’apreciada contrada, afegint aigua al banyat.
Tot això tan sols és una introducció a el tema de fons. L’Església té la força, i capacitat per mantenir el seu patrimoni o en de esperar que caigui per ell mateix? Aquest matrimoni de creences i art pot seguir en davant o en de començar el seu divorci?
Són preguntes que jo em faig i de tot cor no les sé contestar. Per una banda el deixar el patrimoni DE TOTS en mans d’altres administracions no és del tot segur. En remet a algunes actuacions que s’han fet no tan sols al nostre poble, sinó al àmbit autonòmic, a on no s’ha respectat els criteris artístics ni històrics i s’han fet autèntiques aberracions fruit de l’especulació el mal cap i el poderós “Don dobles”.
Per altra banda la nostra Església local no té els recursos suficients per fer front a la conservació i difusió del seu immens patrimoni que tan sols du despeses i cap benefici.
Per mostra la recent RESTAURACIÓ de la rectoria, i dic restauració perquè si la haguéssim feta nova ens hagués costat la meitat. Però el conservar amb la seva fisonomia un edifici d’aquestes característiques valia la pena. Així i tot és un matrimoni massa car per poder-lo mantenir una institució com la nostra.
Jo convit a qualsevol parroquià, o no parròquia, que vengui a revisar les contes de les parròquies i en digui de veritat com podem mantenir tot això. Si no és creient pot ésser que cregui que Déu existeix perquè sinó és per Ell no sé com ho faríem.

Mn. Joan Bordoy i Gibert

L’estelet generós. Conte de Nadal

Hi havia un estel molt petit en el firmament. Ell volia jugar amb els altres estels, però sempre el rebutjaven i no li feien cas. Els altres estels, quan es cansaven de jugar, es posaven a discutir quin d’ells era el més important. Un deia que era un sol d’un sistema galàctic molt important, un altre que pertanyia a una constel·lació que tothom admirava per la seva bellesa, un altre que era l’estel que tots els navegants miraven per orientar-se. Així, gairebé tots els grans estels del cel volien ser el més important.
L’estelet estava molt trist, li era igual ser petitet, però volia jugar i que li fessin cas.
Un dia el bon Déu va veure que l’estelet plorava, les seves llagrimetes feien una cua molt petita, però molt brillant i lluminosa.
El bon Déu s’hi va acostar, el va abraçar amb els seus sants braços i li va donar una forta besada. L’estelet es va sentir molt conhortat que el bon Déu, pare de tot l’Univers, li fes cas i l’estimàs tant.
El bon Déu li va dir:
- Ja sé que ningú no et fa cas, perquè ho sé tot, però jo t’estim molt, i a tu més perquè ets petit, dèbil i sensible. Però això no vol dir que no siguis molt important. Tothom ho és, malgrat no ho sembli. Mira: jo tenc una missió molt important per encomanar-te. El meu fill, el Bon Jesús, ha de néixer a Betlem, un poblet molt petit com tu. Hi ha uns pastors pobres i uns Reis màgics que no saben on naixerà el meu fill. Com que no hi puc enviar cap del altres estels perquè són massa grossos, hi hauràs d’anar tu.
Vés molt alerta, perquè si t’acostes massa a la Terra, podria ser que et fonguessis amb l’atmosfera, i desapareixeries.

El nostre estelet es va posar molt content, el Bon Déu li havia comanat una feina molt important: indicar a uns Reis Màgics i uns pastors pobres on era el Bon Jesuset.
Així ho va fer, es va posar en camí. Desgraciadament, aviat es va adonar que no el veien. Ell es va acostar molt a la Terra, però no bastava perquè el veiessin.
Va començar a tenir molta de por de desfer-se a l’atmosfera, i li va entrar una gran tristor en comprovar que no era capaç de complir la feina que el Bon Déu li havia encomanat.
La pena el consumia i, com que era tan sensible, es posà a plorar. Així dons, les seves llagrimetes s’il·luminaren i es va témer que els Reis Màgics i els pastors pobres miraven la cua que formaven les seves llàgrimes i que es posaven tot d’una en camí.
Això el va alegrar molt, però no podia deixar de plorar perquè no deixassin de veure’l. La tristesa va donar pas a l’emoció i l’emoció li permetia continuar plorant per indicar on havia nascut el nin Jesús.
A la fi, els Màgics i els pastors varen oferir els seus presents i varen adorar el ninet acabat de néixer. Tots estaven molt contents. Llavors tots se’n varen anar i deixaren aquella pobra família tota sola, tan tota sola que es posaren molt trists. La verge Maria i l’infant començaren a tenir fred, molt de fred. Sant Josep, cercava, pertot arreu, un poc de foc per escalfar la seva esposa i el seu nadó i també tots els animalets que hi havia dins l’estable. No trobava res per encendre foc, i es va començar a preocupar molt.
L’estelet s’adonà del que passava i s’entristí de veure que després de tota aquella alegria els havien deixat tan tots sols.
L’estelet va prendre una decisió. Ajudaria Sant Josep a encendre foc. I, amb molta de por, però amb convenciment, va començar a entrar a l’atmosfera. El valent estelet es va començar a desfer, cada cop més, però la seva única idea era fer arribar una mica de foc, ni que fos una espurna, a la llenya que havia preparat Sant Josep.
A poc a poc, l’estelet es desfeia. Era molt dolorós, però havia pres una determinació. Ja en quedava ben poc. Tanmateix va aconseguir que el seu petit cor, ben encès, arribàs a la foguera i l’encengués.
La pobra família es va alegrar molt, i també el nin Jesús i tots els animalets que hi havia dins l’estable. No sabien d’on els havia vingut el foc, però sabien que malgrat que pareixia que eren tots sols, el Bon Déu els protegiria.

L’estelet va desaparèixer, però el foc del seu coret va servir per escalfar el Salvador. Va ser el millor presents de tots, i va fer companyia durant molt de temps a aquella pobra i Sagrada Família.

No hi ha present millor que donar-se un mateix.

Bon Nadal i feliç any nou, i que els Màgics duguin moltes felicitat.



Mn. Joan Bordoy i Gibert

Berthelon i el Pare Chevrier

Realment ens trobem que en Berthelon ens posa en contacte en referència a la pobresa del pare Chevrier. No es veu un asceta cercant una posició de heroisme ni res semblant. Tal volta la pobresa que ens mostra el prefaci del comentarista es una pobresa nascuda del mateix evangeli. No podem entendre com se pot tornar algú pobre simplement per un ideal o convicció social. La pobresa que el ens proposa, es una pobresa nascuda de l’Amor. Un Amor diví, nascut d’una lectura i pregària acurada de la Paraula del Mestre.Per un capellà, la paraula pobre pot contemplar, múltiples accepcions. una de les accepcions podria ser, renunciar a no cercar les riqueses. No buscar riqueses, és posar-se a disposició de lo que en un principi vol l’Església. En el meu cas, al front d’una parròquia antiga, el major dels meus esforços es centre en treure el major benefici per poder mantenir la infrastructura arquitectònica i monumental. Tal volta pareix que la closca pesa més que tot el que hi ha dedins. Quant abans era la mostra de la devoció d’un poble, avui pareix que tot el missatge de Jesús quedés reduït a un mena de arqueologia. Son situacions que et fan pensar sobretot pensar con pot ser que nosaltres en diguem cristians, si pareix que no més volem mantenir el tinglado i poca cosa més. Si en ve un pobre, es ver que li puc oferir un lloc acollidor de pregària i una estona d’escolta sincera i un poc de manjar. El cas que no estic satisfet. No sé ben be perquè serveix tot això.En demano si el Pare Chevrier es trobas amb aquesta situació, per altra banda, obeint als seus superiors com en el meu cas, com si mouria.Si pobresa i obediència van de la mà, com ens ensenya el pare Antonio, com pot entendre aquestes coses.Ja sé que se me pot acusar de reduccionisme o simplisme, i que s’ha de veure més enllà del que sembla. Podem recercar qualsevol excusa. Però si algú mira el seu cor i la seva consciència, veu que aquest no es el camí de Jesús.

BBC i la Parròquia (1)

No fa molta estona la parròquia de qualsevol poble o ciutat esdevenia una realitat molt important dins la vida dels habitants d’aquella localitat.
Quasi totes les activitats de la vida, d’alguna forma, tenien una relació estretíssima amb la vida parroquial. Qui era el jove o al·lota que no anava a reunir-se a la parròquia, era el lloc de reunió més adient per a tots. Això comportava que la relació d’activitats fos variada i distinta, la gent es reunia, resava i també celebrava els seus sagraments, entre altres activitats que els parroquians organitzaven.
Avui això ha canviat molt, diria que radicalment, la parròquia ha perdut els seu pes aglutinador que durant molt de temps va gaudir. Aquesta realitat s’ha convertit amb un bell edifici de característiques especials que dóna possibilitats per què la gent s’hi pugui reunir en ocasions especials. Però sols en ocasions en que la societat civil no ho pot substituir. Malgrat tot, és fan esforços per llevar l’únic que li resta a la parròquia, tots hem sentir dir els baptismes civils, primeres comunions civils i les ja molts normals i quotidianes bodes civils. Tota aquesta realitat obre un acurat debat i com que l’Església és ample en opinions i maneres de veure les coses, no ens arribam a posar d’acord.

Per una banda hi ha la postura més radical que opina “ ja esta bé de comèdies”, si no els hi interessa res de l’Església, per què venen a demanar-nos que els facem una simulació del que no creuen? Tanmateix sabem que aquesta gent no tornaran fins que no ens hagin de menester i a més que no col·laboren gaire, ens critiquen i se’n riuen de nosaltres. La solució per aquest sector és: si no hi ha una catequesi i una preparació prèvia, no els podem admetre a rebre aquests sagraments.

Una altra postura més acollidora defensa i qüestiona: qui som nosaltres els parroquians compromesos per negar la gràcia de Déu a ningú. Déu ja sabrà el que fa i alguna cosa queda. Demanar el mínims legals i poca cosa més.

Com podeu comprendre això és una qüestió delicada, que cal examinar-la amb molta atenció i delicadesa.
La parròquia s’ha de convertir amb un local de les BBC (bodes, baptismes i comunions) o és alguna cosa més?
Seria doncs un bon moment per intentar explicar de manera senzilla que és això dels sagraments. Ho farem amb uns quants capítols perquè no sigui tan pesat.

MANO AMIGA

MANO AMIGA
Parròquia Santa Maria d’Andratx (Unidad Pastoral Andratx)

GRUPO PARA ACOMPAÑAR Y COMPARTIR
LA VIVENCIA DEL DUELO
La muerte nos pone irremediablemente ante el misterio de la vida, nos desgarra, sacude nuestras convicciones y nos impone el silencio, con la consiguiente sensación de vacío.
Pero la pérdida dolorosa de un ser querido invita también a una reflexión profunda sobre el sentido de la vida, de las relaciones, del amor. ¿Puede la muerte enseñarnos a vivir, puede contribuir a humanizarnos?, ¿cómo acompañar a quien atraviesa este trance y ayudarle a vivir sanamente su duelo?...
La comunidad cristiana de esta parroquia, quiere ayudarle a suavizar este terrible dolor. El que desea dejarse ayudar puede solicitar una entrevista con una persona especialmente preparada para ayudarle en esta situación. Si lo cree oportuno, le invitara también a participar en un grupo de autoayuda, que se va creando con otras 6-9 personas que estén en situación semejante.
La experiencia de estos años nos refuerza en el convencimiento de que el tema del duelo hay que ponerlo sobre la mesa. El dolor producido por las pérdidas, vivido de manera muda o en soledad, se hace mucho más hiriente. Nadie puede devolver a la persona amada, pero el dolor compartido se hace menos dolor, más llevadero.

¿Dónde? Pregunto al viento,
¿Dónde? Pregunto al alba,
a las noches sin luna
y a las más estrelladas.

¡Y nadie me responde!
El silencio me aplasta.
Y pregunto a mi vida
Y un suspiro se escapa.

Nos reunimos cada primer jueves de mes
de 20,30h. a 21,30h. en la rectoría
Intentarlo no cuesta nada
Puede llamar a los números de teléfono:
Juan Bordoy 646405363 o Vicente Flexas 629024029