Podria resultar estrany que un capellà tingués una certa simpatia per les colles de dimonis. La veritat és que els nostres dimonis mallorquins en fan molta de gracia. Són caparruts, cridaners, dansaires i empipadors. Representen una tradició antiquíssima, donen color a les nostres festes tradicionals i mantenen el caliu del nostre poble. Fan colles i d’alguna manera el sentit de pertinència a alguna d’aquestes colles fa que brolli l’amistat. Pobres Sants Antonis i Santes Catalina Thomàs que són enredoltades i empipades per tan siurerellencs personatges trenca olles i cossiols. Crec que no fan cap mal a ningú, i encara més, tampoc crec que espantin a massa gent a no ser algun infantó despistat que es regira amb qualque crit traïdor massa fort.
Per altra banda si que tenc molta de mania a altres dimonis. Dimonis amb americana i corbata o “modelitos” caríssims. Dimonis de l’especulació damunt els pobres. Dimonis que provoquen guerres per defensar els seus interessos de doblers i poder. Dimonis que exploten infants o els maltracten i maten. Dimonis que fan del nostre món un autèntic femer. Dimonis que només pensem amb ells. Etc................................................
No vull seguir perquè em poso malalt, però aquests si que fan fretat. I el que em sap més greu, és que tot això ho fan sense que es noti gaire, i això si que em fa més por.
Tanmateix em quedo amb els nostres dimonis “pillos” i “festeros”, el foc que encenen serveix per torrar un bon botifarró o un bon tros de llonganissa, i això si que és bo.
Mn. Joan Bordoy i Gibert
