La plaça i els pins del Port d’Andratx

Ja fa gairebé tres anys que em varen nomenar el rector de la parròquia de Ntr Sra. Del Carme del Port d’Andratx.
Les millores que s’han efectuat, baix el meu punt de vista, han estat considerables. Es va canviar l’equip de megafonia, es va adquirir un orgue electrònic professional, aigua corrent i instal•lació sanitària i darrerament la il•luminació interior amb la darrera tecnologia de lets que proporcionen un baix consum i una qualitat impressionant.
En definitiva, la gent del Port, és molt generosa amb les seves aportacions pel manteniment de la seva parròquia i solidari quan es demana ajuda pel més necessitats i es mereixen tenir unes instal•lacions parroquials el més dignes possibles.
Darrerament es demanda que la plaça de la parròquia sigui remodelada, els pins sembrats, a la dita plaça, sembla que a una part dels veïnats els hi fan nosa, i un altre sector els troben emblemàtics.
Personalment no vull donar la meva opinió, mentrestant no esdevinguin perillosos, l’arreglo de la plaça es pot realitzar en pins o sense pins.
Per altre banda, en pins i sense, un lloc com el Port d’Andratx no es pot permetre tenir una plaça amb l’estat en que és troba. És lloc que viu del turisme de la seva bellesa no és tolerable que no estigui en les condicions adients a la categoria que toca ser.
Per altra banda la associació de veïns, vol ajudar a la parròquia poder realitzar una intervenció de millora a la plaça de l’Església, per la qual cosa en nom de la feligresia estam summament agraïts, com també esper que l’ajuntament i altres entitats es sumaran a aquest projecta.
Dit això, reivindico i reiter la meva personal opinió. És ver que la propietat de la plaça és de l’Església, però, que l’empra? Tots hi sortim guanyant, jo diria que de “facto” és una propietat oberta vint tan ample per tothom. Quantes festes i esdeveniment es realitzen a la plaça a més del seu servei religiós?
Esper que aquest projecte, que ja està bastant encarrilat, arribí a bon port, un bon port com el Port d’Andratx.

Mn. Joan Bordoy i Gibert

Ermita de Son Orlandis en perfecta estat de revista

Ermita de Son Orlandis en perfecta estat de revista

Es va publicar damunt la prenssa que els responsables de l’ermita de Son Orlandis no tenien cura de la seva conservació. I en part tenen raó. La història sabrà posar les coses en el seu lloc.
Des de fa un grapat d’anys, existeix un compromís adquirit per l’ajuntament d’Andratx, a canvi d’unes possessions de la Parròquia, d’arreglar el camí de l’ermita. Durant molt d’anys aquest compromís no es va dur a terme per molt i variats motius esgrimits pel consistori. Finalment s’ha dut aquest arreglo a terme, el que públicament don les gràcies, però el qual em sembla que necessitarà un manteniment periòdic, ja que s’ha realitzat en materials de característiques mediambientals adients, però d’una durabilitat escassa.
Fa un grapat de mesos, uns vàndals varen intentar entrar dins l’ermita sense assolir-lo gràcies a la forta reixa que la guareix, però així mateix varen fer malbé una de les portes. Per altre banda la coberta estava en mal estat i entrava aigua de la pluja. Tot això era una realitat, però les gestions anaven en direcció a l’arreglo del camí, perquè sinó era molt dificultós que els operaris pugessin les eines i el material a peu i poder reparar el moli de l’ermita.
Un pic acabat la reparació del camí, immediatament la parròquia va fer arreglar la coberta, la porta, pintar les reixes i alguns desperfectes menor del moli.
Dit això, tot aquest arregles valen molt de doblers, per una banda és una llàstima deixar perdre aquest monuments catalogats i per altre tenim una responsabilitat amb la gent que pateix necessitats dins el nostre poble, per això que intentem en gran esforç equilibrar els nostres escassos recursos econòmics per atendre el més urgent.
Tothom diu la seva, ens omplim la boca de dir que el patrimoni s’ha de conservar, tots en volem gaudir de pujar a passar una bona estona i estam orgullosos de tenir espais tan ermosos, però convé conscienciar-se que és de tots, i malgrat que la titularitat és parroquial és un espai per gaudir tothom que hi vulgui anar.
Vos convit a pujar a l’ Ermita de Son Orlandis, és una passejadeta preciosa, però respecteu-la i no hi deixeu brutor. Tracteu-la com si fos vostra, que al cap hi ha la fi ho és.

Mn. Joan Bordoy i Gibert
Rector de la Unitat Pastoral d’Andratx

CRISIS ECONÒMICA, EDUCATIVA, SOCIAL I RELIGIOSA

CRISIS ECONÒMICA, EDUCATIVA, SOCIAL I RELIGIOSA

Una pintada a un mur en el Paris devers el 1968 deia, més o manco, “Déu a mort, Marx a mort i jo no em trobo massa bé”.
Si matem els grans relats i les grans ideologies que ens fan somiar amb un món millor, estam ben arreglats.!
Que ens està passant? Sembla que les coses no vaguin massa bé. No podem deixar de pensar que si volem un món millor haurem de fer alguna cosa. Els que ens ha tocat viure aquest temps, no podem, de cap de les maneres, de procurar fer alguna cosa perquè les generacions pròximes trobin una societat més justa, lliure i pròspera.
Ens tendiríem que demanar que hem fet malament. Hem perdut valors? No ens preparem adequadament? No estimem com cal? Totes aquestes preguntes i alguna més ens podem fer i intentar no caure dins els errors de temps passats.
Durant la quaresma (que molt poca gent practica) no tan sols els cristians no mengen carn, això els el de meins, sinó que volem imitar a Jesús en la seva opció de vida i intentar vèncer els tres grans pecats de la nostra societat, que moltes vegades la duu al fracàs del sistema, com avui estam patint.
Jesús venc el tenir (digues que aquestes pedres es tornin pans Mt 4,3). Els doblers i les coses estan bé, ens serveixen per dur una vida més còmoda i digne, però en “bastà basta”. Aquesta obsessió per tenir ens fa més mal que bé i “la mar quant més té més brama”. Aquesta cobdícia ens duu al caos financer i social que ara tenim.
Jesús ensenya als cristians a no ser vanitosos (Si ets fill de Déu, tira’t daltabaix......i els àngels et duran a les palmes de les mans Mt 4,6). Quantes persones coneixem que estan endeutades pel “que diran”volen ser més que els altres i no miren prim amb el voler ser, si tanmateix tots som semblants.
Finalment Jesús ens diu que el poder corromp, sinó és per fer el bé (el diable li diu.......Et donaré tot això si et prosternes i m’adores. Mt 4, 5). Quantes formes té la gent de trepitjar els demés per sentir-se totpoderós.
En definitiva mireu si trobeu més pecats fora d’aquests, els doblers, el prestigi i el poder.
No vos sembla que l’amor, la solidaritat, la senzillés, l’educació, la cortesia i el perdó no ens donarien un món millor.
Si tothom fes feina com cal i rebés el sou just que li correspon, ens trobaríem amb una situació com estem?
Eduquem els nostres infants en valors. No crec que l’Església i les escoles hagin predicat mai que hem de robar als pobres o que no pagar un sou just, que el cobrar demés és robar i que els negocis han de ser justs i nets.
Si no eduquem els nostres infants amb la ideologia de l’amor, el món no serà mai un món civilitzat com pretenen anomenar-lo.
Però, malgrat tot, la humanitat és meravellosa i segur que sabrà aprendre dels seus errors i poc a poc tot tornarà als seu cau. El mal és que ràpidament s’oblida dels seus errors.
I ja hi tornem a ser!!!

Mn. Joan Bordoy i Gibert

No tots els dimonis són semblants

Podria resultar estrany que un capellà tingués una certa simpatia per les colles de dimonis. La veritat és que els nostres dimonis mallorquins en fan molta de gracia. Són caparruts, cridaners, dansaires i empipadors. Representen una tradició antiquíssima, donen color a les nostres festes tradicionals i mantenen el caliu del nostre poble. Fan colles i d’alguna manera el sentit de pertinència a alguna d’aquestes colles fa que brolli l’amistat. Pobres Sants Antonis i Santes Catalina Thomàs que són enredoltades i empipades per tan siurerellencs personatges trenca olles i cossiols. Crec que no fan cap mal a ningú, i encara més, tampoc crec que espantin a massa gent a no ser algun infantó despistat que es regira amb qualque crit traïdor massa fort.
Per altra banda si que tenc molta de mania a altres dimonis. Dimonis amb americana i corbata o “modelitos” caríssims. Dimonis de l’especulació damunt els pobres. Dimonis que provoquen guerres per defensar els seus interessos de doblers i poder. Dimonis que exploten infants o els maltracten i maten. Dimonis que fan del nostre món un autèntic femer. Dimonis que només pensem amb ells. Etc................................................
No vull seguir perquè em poso malalt, però aquests si que fan fretat. I el que em sap més greu, és que tot això ho fan sense que es noti gaire, i això si que em fa més por.
Tanmateix em quedo amb els nostres dimonis “pillos” i “festeros”, el foc que encenen serveix per torrar un bon botifarró o un bon tros de llonganissa, i això si que és bo.

Mn. Joan Bordoy i Gibert

CONTE D’ADVENT: MARIA I EL FIC

Després que l’àngel hagués anunciat a la Verge Maria que seria mare del nin Jesús, es va preocupar perquè ningú sabés que es trobava en estat. Una dona fadrina i jove com ella, en aquell temps, l’haguessin jutjada i apedregada per la seva condició. Ningú hagués cregut que seria la Mare de Déu.
Na Maria era molt pobra, i fins que no fos casada amb Josep havia de fer feina, servint una dona major Aquesta dona s’anomenava Sara i no era massa simpàtica ni posseïa gaire bellesa, i a més a més tenia un fic enorme ben al mig del nas. Cap home no se li havia acostat mai, i això la feia estar encara més rabiosa i malsoferta. na Maria la servia molt bé, perquè malgrat tot, na Sara la pagava bé i en el fons tenia un gran cor.
Na Sara estava molt gelosa de na Maria, perquè li agradava molt en Josep, però sabia que amb el seu caràcter i el seu fic en el nas, no el podria tenir mai, encara que ella tengués molts de doblers.
Un dia na Sara va veure que na Maria tenia un bon panxó, i tot d’una va sospitar que podria estar esperant un fill. Na Sara es va posar encara més gelosa i va pensar en denunciar na Maria i tal volta encara podria tenir una oportunitat per casar-se amb Josep.
Quan ja havia decidit denunciar na Maria, na Sara va caure malalta d’unes febres i es va haver de jeure al llit. Na Maria va continuar servint-la, sense por d’aplegar les febres. Com que la temperatura del cos de na Sara era tan alta, na Maria li eixugava el front amb pedaços mullats de vinagre i romaní, li preparava sopetes i li feia bullidures d’herbes que havia aprés a fer a casa seva.
Quan un dia, na Maria donava fregues a Sara per amorosir-li la febre, es va fixar amb el fic del nas i li va dir que creia que li podria llevar. Sara, que estava molt fatigada per les febres, li va dir que fes el que volgués, tanmateix ella creia que s’estava morint. Na Maria, amb l’ajuda d’un gavinetet esmolat i les bullidures d’herbes del bosc, va anant curant el fic de na Sara fins que va caure sec del tot. Li va quedar una nafra molt lletja, però poc a poc amb ajuda del vinagre, les herbes i l’oli, es va convertir amb un senyal molt petit.
Entre la febre, les fregues de na Maria i el fic que havia desaparegut, la cara de na Sara semblava una altra. Un dia va venir a visitar-la en Josep i el seu germà gran que es deia Joan, que també era fadrí. Quan els germans varen veure na Sara, quasi no la varen conèixer i en Joan va quedar encantat d’aquella dona major, que semblava molt elegant i atractiva.
Na Sara no entenia per què la gent que anava a visitar-la li feia un altre cas, era més amable amb ella. Això va fer que na Sara encara fos més simpàtica i acollidora.
Un dia quan ja estava millor, varen anar al riu amb na Maria per recollir aigua, i na Sara va descobrir el seu reflex dins el riu. Sara es va alegrar molt quant va veure la seva cara molt més bella sense el fic del nas, i la seva pell molt més fina, i la seva mirada més tranquil·la i amable.

Na Sara es va girar cap a na Maria i li va donar les gràcies per haver-li tingut un esment tan amable. En aquell mateix lloc va aparèixer en Joan el germà de Josep i adreçant-se a na Sara, la va convidar a ca seva a conversar una estona. La cara de na Sara es va omplir d’alegria: a la fi un home s’havia interessat per ella, i era un bon home i atractiu. Tot d’una li va dir que sí, i se’n va anar amb ell.
Al cap de poc temps, en Josep va dir a na Maria que es casaria amb ella i anirien a tenir el fill a Betlem. En Josep encara li va dir que no es preocupàs pel nadó que duia dins el ventre: ningú l’acusaria de res, i manco na Sara, que no podria perdre temps amb aquestes coses, perquè el seu cor estava ple d’amor per en Joan, i ja no hi cabien rancúnies ni enveges.

L’AMOR OMPLE EL COR DE BONDAT
I NO HI DEIXA LLOC PER A ALTRES SENTIMENTS DOLENTS
MOLTS D’ANYS

Mn. Joan Bordoy i Gibert

Advent de 2008

Mal gust

Ja en el pasta enfrontament del darrer europeu de futbol, una cadena de televisió va començar a jugar amb un homenet de pedaç que anava vestit dels colors dels nostres contrincants, incitant a que els hi fiquessin agulles per llevar forces i fer mal. Ja en aquell moment ho vaig trobar de mal gusts i barroer. Si s’ha de guanyar alguna cosa ha de ser amb elegància, i quant més fort és el contrincant, més mèrit té la victòria.
Ara ho volen fer amb Sarkozy i companya, llavors diuen que estam a una societat secularitzada, a on allò que tengui que veure amb l’espiritualitat no esta de moda, i veiem que cerquen màgies africanes que també pareixen passades de moda. Passades de moda amb mal gust i que suposadament volen fer mal. Quin món.

25 – 10 – 2008

Mn. Joan Bordoy i Gibert

TOTS SANTS I FEELS DIFUNTS = RECORD, RESPECTE I COMMEMORACIÓ

Procur ser respectuós amb tothom, i crec que el divertir-se es bo i saludable, però hi ha coses que em vesen.
No puc consentir que les nostres festes tradicionals (malgrat siguin de caràcter religiós) siguin substituïdes per festes alienes a la nostra cultura, celebracions que tan sols les coneixem pel televisor i el cinema.
Crec que hem de respectar totes les tradicions foranies, cada poble té les seves característiques i s’han de protegir.
El que no està bé és que tot allò que ve de fora pareixi millor i s’hagi de menjar tota la nostra tradició.
Les festes de Tots Sants i els Feels difunts esdevé per tots el cristians una festa grossa, recordam els nostres difunts i anam a visitar-los i a oferir-los homenatge, preguem per ells demanem la seva intercessió, però sempre dins un marc de respecte i enyorança, recolliment i pregària.
Que ermós recordar els nostres avantpassats. Que bell pregar per ells i amb ells.
Trobeu que això es pot substituir amb festes i botellots de quatre pierrots disfressats els mateixos dies que tanta de gent recorda en silenci els seus difunts?

Mn. Joan Bordoy i Gibert