CATEQUESIS DE INICIACIÓN CRISTIANA (PRIMERA COMUNIÓN)

Enhorabuena por haber decidido que vuestros hijos e hijas comiencen el proceso de catequesis de iniciación cristiana para completar su bautizo con la Eucaristía y la Confirmación

La primera cuestión que debéis recordar es el compromiso que vosotros, padres y madres junto a los padrinos hicisteis en el bautizo de vuestros hijos/as que consiste en educarlos en la fe cristiana. Es decir, los primeros catequistas sois vosotros y sus padrinos. Oraciones, costumbres y participación cristiana corresponde a vosotros enseñarlas a vuestros hijos/as. Por tanto la Parroquia o Colegio solamente tienen que completar esta formación que se consolida en el seno familiar.
La experiencia nos ha enseñado que actualmente no es así. Generalmente se pide la catequesis y la primera comunión solamente como excusa para cumplir y celebrar el paso a la adolescencia del niño o la niña. Esto sumado a una falta absoluta de practica religiosa y en algunos casos aversión a la Iglesia, conllevan una contradicción que los niños y niñas viven en el seno de sus familias, en algunos casos, dramáticamente.
Esto obliga a las comunidades parroquiales a tener que empezar desde cero para intentar que los niños y niñas (que son los más inocentes y nada culpables de la situación) puedan tener una formación lo más completa posible y puedan, al menos cuando sean mayores, poder decidir sobre su fe y pertenencia a alguna religión.
Las comunidades parroquiales conocen el tiempo en que vivimos. Falta tiempo para todo y todo es más importante que el conocer a Dios y su amor. La problemática conyugal de algunas familias, el trabajo de los cónyuges, la dificultad del mercado laboral, las actividades extraescolares, familias inmigrantes etc...
Pero por otra parte todo lo que es importante necesita un esfuerzo y para ser un buen cristiano/a se deben exigir unos mínimos.

Como vamos a realizar la catequesis este curso?
La unidad pastoral de Andratx posee tres centros donde se imparte catequesis, estos centros realizaran la catequesis unificada, es decir, el material y el calendario que se empleara será común entre ellos.
Aunque exista un curso primero y un segundo, el temario es diferente pero el grado de dificultad es parecido, esto quiere decir que para facilitar los grupos serán cíclicos, todos harán primero o segundo independientemente del año en que estén inscritos.
La catequesis no puede ir independientemente de una practica religiosa. También la experiencia nos muestra y demuestra, que los niños y niñas que van a misa comprenden mucho mejor todo lo que les han enseñado.
También es una incongruencia que pedimos un sacramento que ellos no saben lo que es. También es importantísimo la asistencia de los catequistas y de los padres, hace más ver un padre o una madre que celebra su fe que miles de horas de catequesis. Pensad que sois su punto de referencia, lo que hagáis vosotros harán ellos, esto está muy estudiado y argumentado no es gratuito que insistamos tanto en este tema. Pensad que vais a una celebración de carácter espiritual, no es un espectáculo, la razón que es aburrida no es un buen argumento y menos delante vuestros hijos/as.
Como en la parroquia sabemos que si este tema lo dejamos a la responsabilidad de los padres y madres el resultado es nefasto, nos obliga a, por lo menos, asegurar que van a asistir a algunas misas durante el proceso de preparación. Por eso las catequesis se impartirán justo antes o después de las eucaristías para así poder asistir a ellas.
Los tres centros catequéticos son exclusivamente para los niño y niñas de la parroquia del centro, solamente en casos muy especiales se podrán cambiar de centro. Los que son de Andratx deben ir a catequesis a Andratx, los del Puerto al Puerto y los de s’Arracó a S’Arracó. Es muy importante que los niños y niñas se identifiquen con su parroquia
En Andratx el sábado por la tarde los de 1er. curso de 17h. a 18h. y los de 2º curso de 18h. hasta fin de la misa sobre las 19,30h.
En s’Arracó la formación será el domingo por la mañana a las 10,30h asistirán a misa y después de la misa sobre las 11h. recibirán la catequesis.
En el Puerto d’Andratx la formación será el domingo por la mañana a las 10,30h y después se asistirá la misa a las 11,30h.
Para llevar un control más efectivo vuestros hijos/as tendrán una cartilla de asistencia, tanto a catequesis como a la Eucaristía.
Si la asistencia no esta seriamente justificada no podrán recibir el sacramento, al menos dentro del año que les corresponde. Así mismo, como ya es habitual, se realizara un sencillo examen de oraciones para así poder saber si han mostrado interés en su formación.
Para facilitar vuestra asistencia y programación se os entrega un calendario que organiza todo el curso. Estad muy atentos a las fechas. Como veréis hemos ajustado la catequesis para que no se alargue y no tener interferencias con puentes y otros eventos sociales y festivos, por eso pedimos que los días que se proponen sean cumplidos escrupulosamente.
También se entregará un programa de fiestas de Navidad y Pascua. No podemos llevar un control estos días, pero si que recomendamos encarecidamente que los niño y niñas, al menos una vez en su vida, asistan a una celebración importante para la vida eclesial del cristiano.
En segundo curso, se permitirá que algunos niños y niñas puedan ejercer de monaguillos. Normalmente se lo comunicamos al principio de curso y a medianos de noviembre celebramos una ceremonia especial para envestirlos de monaguillos y monaguillas.
Otro tema muy importante, como ya hemos hablado al principio, es el tema de vuestra implicación como padres en la fe. El poder ayudar en la catequesis no es algo difícil o solamente para gente especializada. Buena voluntad, mucha paciencia y amor es lo mas importante que necesitáis.

Como se celebran las Primeras Comuniones?
Este es el apartado que más interesa a los padres y madres y es el más problemático para las comunidades parroquiales.
Lo ideal seria que todos los niños y niñas recibieran su primera comunión con sus compañeros y compañeras de catequesis y en la comunidad parroquial que han celebrado sus Eucaristías. Es decir un día y todos juntos.
Pero actualmente esto a cambiado mucho y nos tenemos que adaptar al restaurante y otros problemas que no enumeraremos para no alargar y cansar. Encontrareis en el calendario una propuesta de turnos para las tres parroquias, procurad adaptaros a estos turnos. La celebraciones son más festivas, vistosas y con más sentido comunitario.
En el caso que exista imposibilidad de adaptación justificada, pueden recibir la Primera Comunión en misas de turno (las misas normales de la comunidad). En ningún caso se efectuaran misas especiales. Una Eucaristía es algo muy importante para hacerla a capricho de nadie. Si tenéis alguna duda de las misas de turno, mirar bien los horarios.


Mm. Joan Bordoy i Gibert
El equipo de catequistas

Espectacle = diversió, pregària = conversió

Algunes vegades he pensat abans de començar una missa de posar-me un vestit de pierrot i començar a explicar acudits acabant ballant davant el meus feligresos, per no dir de contractar alguna atracció de varietes. Si més no, la gent en un primer moment es podria escandalitzar, però de ben segur que el diumenge vinent l’església estaria de gom a gom per visualitzar el capellà loco que vol cridar l’atenció. Tot això sempre avalat per un rebombori mediàtic que se’n parlaria per tot arreu. Publicitat i fama assegurada. Tres diumenges fent això i seria més conegut que és pam amb oli (no vull continuar per aquests camí per no donar idees)

No podem confondre les coses, un espectacle es per gaudir i evadir-se. La boxa, el futbol, el cinema, el teatre, un concert musical, el circ, etc. tot això esta molt bé i té la força per estirar la gent amb unes finalitats divertir, agradar i fer diners (entre d’altres).
Paguem una entrada i agrada o no agrada, no hi ha més discussió. Si no agrada, ràpidament es canvia d’estratègia per fer que la gent acudeixi a l’espectacle.

L’eucaristia no és això, no val dir que a la missa m’ha avorresc per que és sempre igual. A l’Eucaristia en principi no ens anam a divertir, anam a pregar, a pregar juntament amb els nostres germans, grans i menuts. Es ver que ha de ser bella i amena, una cosa no lleva l’altre, però en principi no cerquem això, cerquem que la litúrgia ens ajudi a penetrar en el nostre interior, retrobar el germà i amarar-nos de Déu. No anam a l’església a divertir-nos, sinó a convertir-nos. L’Eucaristia no és d’un capella ni d’una parròquia, és Universal, pertany a l’Església a Déu. No la puc emprar per lluir-me o que és llueixin els altres, per agradar i que vengui més gent. La missa és un ritual sagrat que tots els cristians ajuntem cap al cel, un do del Senyor.

M’agradaria molt que algú ho tastes un dia, i venir a missa amb el “xip” de no tenir necessàriament que passar gust, sinó de deixar-se amorosir per el ritual, la música, els cants, les lectures, les pregàries, la comunitat reunida. Penetrar dins la celebració de l’Eucaristia per re-descobrir qui és Jesús i quina herència va deixar. Feis això que és el meu memorial. Un memorial sagrat i lliure pel qui en vol.

Arts per gaudir, no per discutir

Hi ha dues realitats que formen part de la vida de qualsevol ésser humà, són dues meravelles de la evolució humana o un do de Déu, i ens podríem atrevir a afirmar en permís dels antropòlegs i altres científics, que esdevenen quasi exclusivament de la raça humana. Ens referim a dues realitats que els hem convertides en art, són el llenguatge verbal i escrit i la música. Tant un com l’altre són dos vehicles que ens fan manifestar i comunicar les nostres realitats més ocultes. La poesia, la meravella de les diferents llengües, la literatura que ens transporta a móns incognoscibles, es a dir una autentica festa de la grandesa de l’home. La música l’art més efímer però més sublim que pot elevar la nostra realitat a l’èxtasi comunicatiu amb allò que sentim però no veiem, quelcom semblant a l’espiritualitat més delicada. Qui no s’ha emocionat sentint qualsevol obra mestra musical. Qui no relaciona alguna tonada amb una època de la seva existència. Estic convençut que ningú em farà el contrari que són dues meravelles de la vida.
Però. Em faig una pregunta. Si el dos tipus de llenguatge el literari i el musical, esdevenen un art donat a la humanitat pel seu goig, perquè les més gran bregues succeeixen molt sovint amb el rerafons d’aquestes excepcionals arts. He estat testimoni de bregues descomunals per culpa de les llengües, si un vol veure viccerel·litat i morros que es tregui el tema del català, mallorquí, balear, foraster o castellà, Mare de Déu que n’he sentit de crits i manotades. Tal ment amb els músics, jo també pertany al gremi, i puc assegurar la quantitat d’enveges i critiques que brollen dels practicants de tan esplèndida manifestació de la sensibilitat humana.
En definitiva és mal d’entendre que la humanitat sigui tan complexa. Amb quina tranquil·litat i felicitat podríem viure gaudint d’aquests dons com les arts comunicatives, que ens haurien d’unir, i de la unió brolla l’amor i de l’amor esdevé la felicitat. Déu ens dona instruments, eines per ser felices per gaudir de les nostres qualitats, no emprem aquests magnífics talents per enfadar-nos. Si no per estimar-nos més i gaudir més i més units.

Mn. Joan Bordoy i Gibert

“emperons”

Diumenge XXI diumenge 24d’agost de 2008


El nostre caràcter és molt propens a fer una seria de matisacions quan parlem de algú.
Per exemple, quan comencem a dir d’algú que és una persona vaga o poc formal despistada i grollera compareix un però!!!!!!! Té un cap pels números o té una mà per fer paelles, etc. D’altra banda quan comencem amb elogis, per exemple és mol bon al·lot, o una bella persona apareix el però!!!!!!!!! És un desastre per fer qualsevol cosa, no arriba d’hora mai etc.
És ver que molta de gent es mereix un però ben gros, però sovint els perons negatius superen de bon tros els perons positius. I a més hi ha moltes de coses situacions i persones que no tenen massa emperons i procuram cercar set peus a un moix per trobar-ne un parell.
Tal volta la nostra fe esta farcida d’emperons. I jo diria que ni hi ha més de dos. Em fan molta por les persones tancades i que no hi volen veure més de lo que han vist o escoltat durant tota la seva vida. Crec que el posar emperons a algunes idees o costums fa que la historia vagi caminant i millorin les coses.
Així hi tot en de anar alerta en alguns perons. Hi ha perons que en de tenir molt clar que no els podem qüestionar. Per exemple: Jesús é un bon home, però això del Fill de Déu en cau un poc esquerra mà. Jesús va morir en la creu per defensar l’amor a tothom, però això que ressuscites no ho veig clar. L’Esperit Sant està en nosaltres, però crec que no fa res per nosaltres. Això de la resurrecció és una bona opció, però hi ha alternatives més originals.
Emperons d’aquesta casta minen irremeiablement la nostra fe i la coherència en la nostra vida. Veiem com Pere esdevé el creient model, ell no dubte de la filiació del Senyor, tu ets el Fill del Déu viu. Es poden tenir moltes castes de dubtes, però si dubtem de allò fonamental estam perduts. És com si llevéssim el fonaments a una casa, les rodes d’un cotxe o el cor a una persona. La nostra convicció la nostra adhesió a una esperança queda totalment desnaturalitzada i buida de allò fonamental.
Podem posar molts d’emperons a l’Església el papa, el rector i les monges, som humans i fem coses que poden ser “emperonades” però no posem mai un emperò a qui és realment el fonament de la nostra fe. Jesús és un home com nosaltres, però si no és el vertader Fill del Déu viu seria una mala broma que no ens faria cap casta de gràcia.





Mn. Joan Bordoy i Gibert

De que ens serveix ser fills de Déu

Un pare anava amb el seu fill quan es varen topar amb una pedra de dimensions considerables ben el mig del camí. La reacció del infant va ser mirar el pare i fer cara de sorpresa davant aquell contratemps i ja pensava de quina forma evitar l’obstacle.
El pare li va dir que abans d’evitat la roca la intentes retirar per facilitat el pas a la gent que podia passar per aquell lloc desprès d’ells. El nin va dir a el seu pare que era molt grossa per poder-ho fer. Malgrat tot, el pare li va dir que ho proves amb totes les seves forces.
L’infant ho va fer fins que s’hi va esbreonar. Cansat de provar-ho una vegada i un altre caparrudament, va dir a el pare que no ho podia fer.
- De ver que has emprat totes les teves forces?. El va escometre el pare.
- Si, totes. Va contestar el fill abatut.
- No els has emprades totes. Replicà el progenitor.
- Si que ho he fet. Contestar el jove.
- Perquè no m’has demanat ajuda a mi, que som el teu pare, t’hagués ajudat. Ho jo no som part dels teus recursos. Va dictaminar el savi cap de família.

La nostra prepotents societat és així, emulant el fill que no té en conta el millor recurs que pot tenir l’ajuda inestimable del seu pare. Ens erigim caparruts davant qualsevol entrebanc i quasi mai ens adrecem al Pare poder demanar-li ajuda. I si ho fem és moltes de vegades quan no hi ha remei.
El ser creient forma part d’un joc molt semblant. Per una banda ens en de esforçar per resoldre les nostres qüestions i per altre que en veiem que no podem més demanar l’ajuda a algú molt més fort que nosaltres, esperant que moltes de vegades els resultats no són com nosaltres en agradaria, sinó com ha de ser.

Cada matí faig la mateixa pregària:
Senyor, donau-me forces per resoldre allò que puc.
Donau-me paciència per acceptar allò que no puc resoldre.
I saviesa per esbrinar quines puc resoldre i quines no puc.

Mantenir un sa equilibri de forces i paciència, i una gran dosi saviesa, ens faria ser més humils i feliços.

Matrimoni o patrimoni

En va fer pensar un anunci de la televisió que es veu desaparèixer l’aqüeducte de Segòvia. A l’hora desapareixen el turistes els pintors les porcelletes i moltes altres coses. Un conegut banc diu que no em de passar pena que ell es fa càrrec del patrimoni perquè es mantinguin aquestes activitats vinculades al fantàstic monument.
També cal dir que de les primeres anècdotes sobre el patrimoni que vaig sentir en fer-me càrrec del meu destí a el nostre poble, va ser la famosa venuda del Sant Pere de la nostra parròquia d’Andratx i tots conten l’èpica història i l’enrenou que es va desenvolupar arran del fet.
No fa massa vàrem ser denunciats per la premsa, sobre l’estat de la ermita de Son Orlandis criticant els responsables (en aquest cas la parròquia) per el seu abandó. I per afegitó darrerament vàrem patir l’atac i destrosses que s’han fet per part d’alguns vàndals desconeguts a l’apreciada contrada, afegint aigua al banyat.
Tot això tan sols és una introducció a el tema de fons. L’Església té la força, i capacitat per mantenir el seu patrimoni o en de esperar que caigui per ell mateix? Aquest matrimoni de creences i art pot seguir en davant o en de començar el seu divorci?
Són preguntes que jo em faig i de tot cor no les sé contestar. Per una banda el deixar el patrimoni DE TOTS en mans d’altres administracions no és del tot segur. En remet a algunes actuacions que s’han fet no tan sols al nostre poble, sinó al àmbit autonòmic, a on no s’ha respectat els criteris artístics ni històrics i s’han fet autèntiques aberracions fruit de l’especulació el mal cap i el poderós “Don dobles”.
Per altra banda la nostra Església local no té els recursos suficients per fer front a la conservació i difusió del seu immens patrimoni que tan sols du despeses i cap benefici.
Per mostra la recent RESTAURACIÓ de la rectoria, i dic restauració perquè si la haguéssim feta nova ens hagués costat la meitat. Però el conservar amb la seva fisonomia un edifici d’aquestes característiques valia la pena. Així i tot és un matrimoni massa car per poder-lo mantenir una institució com la nostra.
Jo convit a qualsevol parroquià, o no parròquia, que vengui a revisar les contes de les parròquies i en digui de veritat com podem mantenir tot això. Si no és creient pot ésser que cregui que Déu existeix perquè sinó és per Ell no sé com ho faríem.

Mn. Joan Bordoy i Gibert

L’estelet generós. Conte de Nadal

Hi havia un estel molt petit en el firmament. Ell volia jugar amb els altres estels, però sempre el rebutjaven i no li feien cas. Els altres estels, quan es cansaven de jugar, es posaven a discutir quin d’ells era el més important. Un deia que era un sol d’un sistema galàctic molt important, un altre que pertanyia a una constel·lació que tothom admirava per la seva bellesa, un altre que era l’estel que tots els navegants miraven per orientar-se. Així, gairebé tots els grans estels del cel volien ser el més important.
L’estelet estava molt trist, li era igual ser petitet, però volia jugar i que li fessin cas.
Un dia el bon Déu va veure que l’estelet plorava, les seves llagrimetes feien una cua molt petita, però molt brillant i lluminosa.
El bon Déu s’hi va acostar, el va abraçar amb els seus sants braços i li va donar una forta besada. L’estelet es va sentir molt conhortat que el bon Déu, pare de tot l’Univers, li fes cas i l’estimàs tant.
El bon Déu li va dir:
- Ja sé que ningú no et fa cas, perquè ho sé tot, però jo t’estim molt, i a tu més perquè ets petit, dèbil i sensible. Però això no vol dir que no siguis molt important. Tothom ho és, malgrat no ho sembli. Mira: jo tenc una missió molt important per encomanar-te. El meu fill, el Bon Jesús, ha de néixer a Betlem, un poblet molt petit com tu. Hi ha uns pastors pobres i uns Reis màgics que no saben on naixerà el meu fill. Com que no hi puc enviar cap del altres estels perquè són massa grossos, hi hauràs d’anar tu.
Vés molt alerta, perquè si t’acostes massa a la Terra, podria ser que et fonguessis amb l’atmosfera, i desapareixeries.

El nostre estelet es va posar molt content, el Bon Déu li havia comanat una feina molt important: indicar a uns Reis Màgics i uns pastors pobres on era el Bon Jesuset.
Així ho va fer, es va posar en camí. Desgraciadament, aviat es va adonar que no el veien. Ell es va acostar molt a la Terra, però no bastava perquè el veiessin.
Va començar a tenir molta de por de desfer-se a l’atmosfera, i li va entrar una gran tristor en comprovar que no era capaç de complir la feina que el Bon Déu li havia encomanat.
La pena el consumia i, com que era tan sensible, es posà a plorar. Així dons, les seves llagrimetes s’il·luminaren i es va témer que els Reis Màgics i els pastors pobres miraven la cua que formaven les seves llàgrimes i que es posaven tot d’una en camí.
Això el va alegrar molt, però no podia deixar de plorar perquè no deixassin de veure’l. La tristesa va donar pas a l’emoció i l’emoció li permetia continuar plorant per indicar on havia nascut el nin Jesús.
A la fi, els Màgics i els pastors varen oferir els seus presents i varen adorar el ninet acabat de néixer. Tots estaven molt contents. Llavors tots se’n varen anar i deixaren aquella pobra família tota sola, tan tota sola que es posaren molt trists. La verge Maria i l’infant començaren a tenir fred, molt de fred. Sant Josep, cercava, pertot arreu, un poc de foc per escalfar la seva esposa i el seu nadó i també tots els animalets que hi havia dins l’estable. No trobava res per encendre foc, i es va començar a preocupar molt.
L’estelet s’adonà del que passava i s’entristí de veure que després de tota aquella alegria els havien deixat tan tots sols.
L’estelet va prendre una decisió. Ajudaria Sant Josep a encendre foc. I, amb molta de por, però amb convenciment, va començar a entrar a l’atmosfera. El valent estelet es va començar a desfer, cada cop més, però la seva única idea era fer arribar una mica de foc, ni que fos una espurna, a la llenya que havia preparat Sant Josep.
A poc a poc, l’estelet es desfeia. Era molt dolorós, però havia pres una determinació. Ja en quedava ben poc. Tanmateix va aconseguir que el seu petit cor, ben encès, arribàs a la foguera i l’encengués.
La pobra família es va alegrar molt, i també el nin Jesús i tots els animalets que hi havia dins l’estable. No sabien d’on els havia vingut el foc, però sabien que malgrat que pareixia que eren tots sols, el Bon Déu els protegiria.

L’estelet va desaparèixer, però el foc del seu coret va servir per escalfar el Salvador. Va ser el millor presents de tots, i va fer companyia durant molt de temps a aquella pobra i Sagrada Família.

No hi ha present millor que donar-se un mateix.

Bon Nadal i feliç any nou, i que els Màgics duguin moltes felicitat.



Mn. Joan Bordoy i Gibert