UNA PASSA MÉS

El sistema capitalista te moltes avantatges, tots coneixem com, des de la llibertat i l’afany de superació, aquest sistema social dona les oportunitats per que qualsevol persona pugi gaudir de l’oportunitat d’emprendre el seu negoci i progressar. No estic per discutir ni entrar en debats si és el millor sistema per regir el món, tan sols, vull destacar que aquest sistema crea fortes bosses de pobresa, no tothom te la capacitat per poder sobreviure dins una mena de “jungla econòmica”. Al nostre país, podríem dir, que aquestes bosses de pobresa encara no són tan sagnants com altres països, encara podem donar una certa protecció social, educativa i sanitari, però sembla que l’estat de benestar s’està acabant. Quan dic l’estat del ben estar, vull dir, a uns drets fonamentals, és ver que, casa, menjar, escola i sanitat, han de ser universals per tothom, “però”, els ciutadans han de gaudir de la possibilitat de poder s’ho guanyar. El problema és que si un ciutadà te la possibilitat física i mental de treballar, perquè ha de rebre prestacions socials o caritatives, en lloc d’una possibilitat per fer feina. La feina dignifica, et fa ser autònom, et dona la possibilitat de ser persona. Si el sistema de lliure mercat no pot xuclar els milions d’aturats, hauria de ser l’Estat que en lloc de donar subsidis donés la possibilitat que treballessin. Ja sé que no és políticament correcte, molts diran que sembla una nova mena d’esclavatge, però si ho pensa’m bé, en ho podríem estalviar amb diacepams i transiliums. El no fer feina, el dependre dels serveis socials o Càritas, no crec que sigui massa agradable, i a la llarga destrueix la persona, donem una alternativa perquè no hagin d’acudir a aquest serveis. Els cristians sabem que sempre tendrem els pobres entre nosaltres, i són el nostre objectiu d’actuació, però el que volem és que la persona sigui lliure, que pugi dur el timó de la seva vida, si tan sols oferim caritat, crea’m uns nous esclaus del subsidi. Treballem tots plegats per assolir que la feina sigui un dret, tant com el de tenir una cobertura social de qualitat. Mn. Joan Bordoy i Gibert

Pasqua d’esperança, força i amor, per donar la cara a la injustícia i la misèria

Gairebé ens trobem a Pasqua, temps d’esperança, vida i amor. Un crit d’alè per les persones de bona voluntat, en que els cristians ens sentim plens de goig i emoció. Però no podem gaudir de tot els que significa pasqua quan tenint tant de dolor en el nostre voltant. No tenir feina és, probablement el pitjor que pugui succeir a una família, la dignitat de poder-se guanyar el pa i el necessari per viure dignament, és un dret com a ciutadà, això ens fereix el cor dels cristians. Des de el començament del cristianisme, les comunitats eclesials han tengut cura de les necessitats del germà, fins hi tot, a els que no romanen dins aquestes comunitats. Aquestes solucions per les mancances bàsiques per viure, poc a poc varen ser assumides pels Estats, com un dret alienable del ciutadà. L’Església va passar a ser un complement per donar atenció a les persones que, de qualque forma; no arribaven a la protecció social institucional, o en qüestions noves o urgents (sida, adicions, majors). L’Església té com a fonament la tasca de assistir els pobres i els malalts, són els primers de l’escalafó, no pot mirar cap a l’altre costat, no seria Església, però també ha de denunciar i fer prendre consciència a la societat que hi ha moments a la historia que s’han de prioritzar les coses importants. La societat civil a de saber gestionar bé els seus recursos, no dilapidar els que recapta dels contribuents, i saber-lo repartir en justícia i igualtat. L’Església actual així com la seva part caritativa que és Càritas, no posseeix els mateix nombre de feels que en altres temps, els seus recursos humans i econòmics tampoc esdevenen il·limitats, així hi tot, la tasca de gestió i atenció de tots aquest recursos és encomiable, ningú posa en dubta la tasca de les Càritas arreu del món en temps de necessitats. Concretament Càritas està donant el do de pit en l’atenció d’aquesta crisi tan esgarrifosa. Però el desbordament és ja una realitat, la capacitat de donar aquesta atenció i ajuda, és sobrepassada per la quantitat de demandes que creix de dia en dia. S’haurà de cercar noves solucions, per poder oferir alternatives a la misèria que ja tenim ara, i creixerà més, un estat modern en el segle XXI, no poc consentir tornar cap enrere. Personalment tenc una fe bíblica, com els somnis del faraó interpretats per Josep, que li va pronosticar set anys de vaques grasses i set de vaques magres. Si la crisi espanyola va començar el 2007, esperem que el 2014 comenci a acabar. Mentre tant ens queda molta crisi per davant, i moltes persones que pateixen. No girem la esquena a aquesta realitat, donem la cara com els valents. Mn. Joan Bordoy i Gibert

Tornar com infants

Tornar com infants Dues fites tenim durant l’any que fan rejovenir la nostra societat actual. Una fita és el començament d’any i l’altre el començament del curs amb la arribada de la tardor. Aquest curs, escolar i parroquial, ve marcat per les perspectives de la “tardor negre” o “tardor calenta” que alguns il·luminats ens venen profetitzant. Estic convençut que en els temps que corren, no hem de ser massa pessimistes, però si “optimistes informats”, això et pot traduir amb gent que toca de peus aterra. No ens podem deixar doblegar pel desànim, ni per la por per un futur incert. Ben al contrari, els bons mariners es coneixen quan hi ha mal temps. Una bona fita és observar els infants. No per la seva moral, sinó per la seva actitud davant la vida. Els menuts no solen preocupar-se per menjar ni vestits, viuen sense temors el moment, sempre procurant aprofitar el temps al màxim. Pots observar en qualsevol lloc del món, per pobres que siguin, com els infants juguen alegres i despreocupats. Una altre tret que caracteritza els infants és la manca de rancúnia, sempre perdonen, si es disgusten amb un altre nin, al poc temps tornen jugar plegats. També passa si els renya’m, al poc temps actuen com si no hages passat res. La capacitat de demanar perdó, esdevé una característica per imitar. La humilitat de saber demanar perdó, sense pors ni vergonyes, amb disposició de rectificar i aprendre constantment, en lloc de fer-los més petits, els dona la grandesa de la esperança i futur. Totes aquestes característiques infantils els hauríem de conservar els adults amb aquest temps de crisi. No podem renunciar a la responsabilitat i a l’esforç per millorar el benestar propi i social, però, ho podem fer d’una altre forma. Una manera de fer les coses és amb confiança, amb alegria, sense rancúnies, perdonant sempre i amb humilitat, tot això donarà un altra tarannà al nostre entorn, i més possibilitat de retornar a una situació social més justa, pacifica i esperançada. Mn. Joan Bordoy i Gibert

FESTES PATRONALS O FESTES D’ESTIU

No fa gaire temps que la societat mallorquina tenia un sentit molt marcat de pertinença a l’Església Catòlica. Tots els pobles o barriades giraven al voltant de les parròquies i centres de culte. Grups de teatre, clubs infantils i juvenils, corals i bandes, com també l’atenció als pobres i malats, i altres activitats més relacionades amb la pràctica religiosa, es congriaven davall el sòtil de les esglésies, locals parroquials i rectories. Amb el temps la societat civil, especialment ajuntaments, consells i Govern, en lloc de subvencionar els grups parroquials, varen decidir finançar directament aquestes associacions, que ja havien perdut molt del seu caire religiós. Això de subvencionar va animar que nous directius sortissin de davall la teulada de l’església per iniciar un camí amb una certa autonomia. Això no és dolent, ni tan sols criticable, faltaria més. Anomenar les coses pel seu nom i que la societat maduri és una prova d’adultesa i coherència lloable. Probablement la subsidiarietat que la gent de l’Església va exercir en una societat poc desenvolupada, avui en dia ja no és necessària. Malgrat això encara queden algunes necessitats, que costa assolir a l’adulta societat civil, com és la contribució en la responsabilitat d’alimentar la gent que ho necessita, cosa que mai no ha deixat de fer l’Església amb la generositat dels seus feligresos, o també el manteniment del patrimoni per poder celebrar esdeveniments socials i artístics. Amb les festes d’estiu esdevé quelcom de semblant al que s’ha esmentat abans. Si som una mica sincers i hi reflexionam, veurem clarament que les festes amb noms religiosos dins el nostre poble, de manifestacions religioses en tenen poc. Preocupen les actuacions musicals, les festes de carrer, les barres de bar i la possible repercussió turística i mediàtica que puguin tenir. Això no és dolent, direm que és bo. Hem tret l’Església de les nostres vides, tal volta feia nosa, sempre està cridant a fer les coses bé i a fer que ens preocupem pels altres. Possiblement alguns pensen que s’ho ha guanyat a pols, que no ha donat l’exemple adient. Les opinions són lliures i respectables. Crec, personalment, que es podrien fer dues coses. Els més radicals, i pensem que l’Evangeli ho és, optarien per no participar en aquests esdeveniments tant amarats de laïcitat implícita i explícita, sense més explicacions. La condició de cristià no practicant no basta per exigir la presència eclesial. No es pot estar d’esquena de la realitat cristiana tot l’any, i llavors voler emprar-la com a fita i marc per fer una festa. També es pot fer una altra cosa més moderada i que a mi, de moment, em sembla més adient. També l’Evangeli és pacient i per a tots. Dins aquestes manifestacions populars, hi ha un petit grup de persones que sí tenen un fort sentit religiós, fins i tot aquests esdeveniments els transporten a temps jovenívols de feliços records. A mi em basta. Si un sol feligrès té una trobada amb el Senyor dins una d’aquestes celebracions, ja haurà valgut la pena. Mn. Joan Bordoy i Gibert Andratx, 7 de juny de 2012

Església Catòlica per a tothom. Caritat per a tots

Si féssim la pregunta “què significa catòlic?” molta de gent no sabria què vol dir. Simplement: el mot “catòlic” vol dir universal. Si aquesta paraula té un significat així, podríem dir que l’Església Catòlica és per a tothom. Una de les dimensions que hauria de caracteritzar l’Església en la seva missió en el món és la dimensió de la caritat. Es tracta d’una dimensió caritativa no només amb una solidaritat de paraula, sinó també amb una acció material i universal. La persona és important tant en la dimensió espiritual, com en la corporal. No podem separar aquestes dimensions, i hem d’estimar i ajudar de manera global. Ja fa una partida d’anys que, com molts sabeu, de forma totalment de franc, podem dedicar el 0´07% de la nostra declaració de renda a l’Església o a fins socials. Si posau les dues creus, també de franc, aniran a les dues opcions, que no s’exclouen, sinó que sumen. L’Església no sols pensa en ella, sinó que dóna suport a altres entitats no confessionals, que fan labors socials per als més necessitats. Tots estiram el carro, no en podem excloure ningú, malgrat que altres persones no pensin com nosaltres. Els cristians veim el proïsme com a fill de Déu, per damunt ideologies, ètnies, religions, etc. L’Església esta formada per persones sovint pecadores, però tenim com a cap Jesucrist, i aquest ens dóna forces per intentar ser millors cada dia i estimar a tothom com Ell ens va ensenyar. Mn. Joan Bordoy i Gibert.

Vetlau!

SOLIDARITAT I PREGÀRIA - PREGÀRIA I SOLIDARITAT Us convidam a unir-vos en la pregària en favor de les persones i famílies afectades per la crisi econòmica. Cada divendres d'Advent (2, 9, 16 i 23 de desembre) a les 21h al temple parroquial de Santa Maria d'Andratx pregarem en germanor i aportarem aliments per lliurar a Caritas parroquial. Us demanam la vostra presència i, en qualsevol cas, la vostra adhesió en la pregària. Com a cristians no podem deslligar la solidaritat i la pregària. Vetlem! Grup d'estudi de la Bíblia Evangeli i Vida - UNITAT PASTORAL D’ANDRATX

NADAL D'ABUNDÀNCIA

Aquests Nadal del 2011 té una característica que no es pot obviar, serà un Nadal marcat per la crisi econòmica. Uns perquè la pateixen directament, i d’altres perquè veuen a els pròxims com la pateixen. No saben quant ni com les coses tornaran a ser benèvoles per a tothom, i puguin tenir el necessari per poder viure decentment. Una cosa és certa, tots hi hem de posar de la nostra part. No hi haurà l’abundància material que els darrers anys estàvem avesats, però podríem apel·lar a una altre casta d’abundància. L’abundància de l’amor. Fase-m un esforç, no comprem l’afecte dels altres, fills, amics, parelles, etc. amb regals cars o exuberants, sinó bon tracte i amor. Fase-m un esforç per donar-nos a nosaltres mateixos, crec que és el millor regal. Podem pensar que donar un somriure fresc, una dolça abraçada o una càlida acaronada, val més que cent regals cars. Siguem realistes, no podem comprar l’afecte amb coses, només el podem proposar per l’amor. L’amor, que és de les poques coses que no tenen preu material, perquè no es pot comprar. Si algú no t’estima, perquè no l’hi pots comprar un bon regal, alguna cosa està fallant. Procurem aprendre viure amb el que té importància, i aquestes coses no tenen preu. No deixem que els mercats ens llevin l’alegria, alcem-nos contra l’esclavatge que ens ha dut el voler ser més que els altres, amb coses que sovint no necessitem, retrobem les coses bones de la vida. Siguem orgullosos i altius, enfront dels que ens veuen com a consumidors i no con a persones. Pensem con el Fill de Déu va néixer pobrament dins una establia, i la força del seu missatge va canviar el món. Jesús ens ho diu, pot ser pobre de coses materials, de salut o d’alegria, però no ho siguem pobres d’esperit, això sempre ens acompanya, només cal ser conscients d’aquesta abundància. Mn. Joan Bordoy i Gibert.