UNITAT PASTORAL D'ANDRATX

Vetlau!

2011-12-01T08:47:00.001-08:00

SOLIDARITAT I PREGÀRIA - PREGÀRIA I SOLIDARITATUs convidam a unir-vos en la pregària en favor de les persones i famílies afectades per la crisi econòmica. Cada divendres d'Advent (2, 9, 16 i 23 de desembre) a les 21h al temple parroquial de Santa Maria d'Andratx pregarem en germanor i aportarem aliments per lliurar a Caritas parroquial.Us demanam la vostra presència i, en qualsevol cas, la vostra adhesió en la pregària.Com a cristians no podem deslligar la solidaritat i la pregària. Vetlem!Grup d'estudi de la Bíblia Evangeli i Vida - UNITAT PASTORAL D’ANDRATX

NADAL D'ABUNDÀNCIA

2011-12-01T08:44:00.001-08:00

Aquests Nadal del 2011 té una característica que no es pot obviar, serà un Nadal marcat per la crisi econòmica. Uns perquè la pateixen directament, i d’altres perquè veuen a els pròxims com la pateixen.No saben quant ni com les coses tornaran a ser benèvoles per a tothom, i puguin tenir el necessari per poder viure decentment. Una cosa és certa, tots hi hem de posar de la nostra part.No hi haurà l’abundància material que els darrers anys estàvem avesats, però podríem apel·lar a una altre casta d’abundància. L’abundància de l’amor. Fase-m un esforç, no comprem l’afecte dels altres, fills, amics, parelles, etc. amb regals cars o exuberants, sinó bon tracte i amor. Fase-m un esforç per donar-nos a nosaltres mateixos, crec que és el millor regal. Podem pensar que donar un somriure fresc, una dolça abraçada o una càlida acaronada, val més que cent regals cars. Siguem realistes, no podem comprar l’afecte amb coses, només el podem proposar per l’amor. L’amor, que és de les poques coses que no tenen preu material, perquè no es pot comprar. Si algú no t’estima, perquè no l’hi pots comprar un bon regal, alguna cosa està fallant.Procurem aprendre viure amb el que té importància, i aquestes coses no tenen preu. No deixem que els mercats ens llevin l’alegria, alcem-nos contra l’esclavatge que ens ha dut el voler ser més que els altres, amb coses que sovint no necessitem, retrobem les coses bones de la vida. Siguem orgullosos i altius, enfront dels que ens veuen com a consumidors i no con a persones. Pensem con el Fill de Déu va néixer pobrament dins una establia, i la força del seu missatge va canviar el món. Jesús ens ho diu, pot ser pobre de coses materials, de salut o d’alegria, però no ho siguem pobres d’esperit, això sempre ens acompanya, només cal ser conscients d’aquesta abundància.Mn. Joan Bordoy i Gibert.

Betlem o paisatge d’hivern?

2011-01-29T07:32:00.001-08:00

A la nostra parròquia de Santa Maria d’Andratx, ja fa gairebé cinc anys, que poc a poc anem fent una aposta per crear un betlem que sigui de la categoria que és mereix la parròquia. La nostra pessebrista d’Andratx Francisca Nadal (tita) any rere any anat adquirint noves peces i elaborant complements artesanalment, per crear un betlem que ens sentim orgullosos de poder exposar per les festes nadalenques. Si Déu vol l’any vinent inclourem el nostre betlem monumental dins la ruta del betlem que es cèlebre a reu de Mallorca.
Un betlem és quelcom més que un paisatge infantil, és la recreació del Misteri de l’Encarnació. Un pessebre és una manifestació artística i tradicional arrelada en el nostre passat i que és una senya d’identitat del nostre poble. Un betlem és una catequesi per a tothom per recordar que Déu està dins la quotidianitat i la senzillesa.
Algun “il•luminat”, ara per salvar el no ferir alguna sensibilitat inventada per ell mateix, pretén veure amb aquetes representacions, un paisatge d’hivern i fins hi tot suprimir el naixement en vistes a donar-li el caire “laic” en la línea que dúiem els darrers anys pel nostre estimat país.
Ja està bé!!!que hem fet els pobres cristians que fins hi tot amb els betlems es fiquen? Que els hi ha fet Josep hi Maria que representen dos immigrants pobres, el nin Jesús dins una pobre menjadora, l’ase i el bou donant la seva escalfo a la sagrada família i els pastor que representen els marginats adorant la esperança mostrada en un fràgil infant?
Que ens deixin tranquils amb els nostres betlems i que s’inventin altres coses.

Mn. Joan Bordoy i Gibert

El 2011 també existeix

2011-01-29T07:24:00.001-08:00

Un company em va dir fins l’any 2012, em va sorprendre però el vaig entendre, em volia dir que semblava que l’any 2011 valia més que no contes.
Crec que tots estem assabentats dels problemes econòmics que estem patint, i com moltes famílies o estan passant desesperadament malament. Sembla que aquest temps de purga no ha de passar mai, i que quan més dèbil ets més malament t’aniran les coses.
Però jo voldria dir alguna cossa referent a aquest temps de crisi. Etimològicament crisi vol dir creixement, canvi, sorgiment d’una cosa nova. Els especialistes ens parlen de com ha arribat aquest situació econòmica, hi està ben identificada. Jo em demano, si crisi vol dir madurar, en traurem quelcom interessant de tot això? Aprendrem a estimar un poc més les nostres economies i guardar per quan venen maldades? Serem més solidaris amb els que pateixen després de nosaltres haver patit en pròpia carn les necessitats?
Aquestes preguntes em faig des de el més profund respecte, sobre tot el que està sofrint aquest maleïda crisi. I voldria expressar el meu mal estar per la situació, malgrat les meves responsabilitats familiars, per desgràcia són quasi nul•les, vull fer l’esforç de comprendre el mal glop de molts de pares, mares pradins i pradines han de prendre.
Per acabar una paraula d’esperança. No crec que Déu ens haguí abandonat, però si esperem miracles espectaculars i que ens llevin la nostra pròpia responsabilitat, podem esperar de seguts, això si, si ens deixem amarar per la seva saviesa i el seu amor, possiblement no haguéssim de passar mai més per aquets enfonsaments del nostre mode de viure.
Esper de tot cor que el 2011 sigui un bon any per a tots, que aquesta època obscura econòmicament parlant ens faci més forts i savis.
Molts sans i sants anys per a tos.
Mn. Joan Bordoy i Gibert

DISCIPLINA I AUTORITAT

2011-01-29T07:22:00.001-08:00

DISCIPLINA I AUTORITAT
Joan Bordoy i Gibert, 2010

La persona humana, de qualsevol edat, esdevé, fins el que es sap avui, una suma d’experiències, sentiments, raonaments i temperament que ens fan ser especialment complexes i “misteriosos” baix el microscopi del observador o del classificador.
Si existeix alguna cosa que podem tenir en comú, i dit a grosso modo, és que necessitem sentir-nos estimats, valorats i protegits.
Independentment de l’edat, l’autoritat d’algú per sobre de la nostra existència, en lloc d’esdevenir aclaparadora i esclavitzant, emergeix com a definitòria de la nostra vida. Existeix un concepte negatiu d’autoritat, que en tot cas, no és el que volem contemplar, aquesta autoritat és la “autoritas” que ve deixada d’un altre, hi que s’imposa per imperatiu legal i aplicada de forma deductiva al qui l’ha de patir. Aquesta “autoritas” no permet ni deixa créixer a ningú, perquè cerca la submissió, la comoditat i no el correcta desenvolupament de la persona que la pateix.
Per altra banda és interessant veure una autoritat que en grec ve diferenciada pel verb “exsusia”, que ens parla de l’autoritat per un mateix, i que neix per cercar el bé i l’estimació cap a l’altre. Aquesta “exsusia” esdevé quant el que l’exerceix primer sap el que és i vol i no dubta de les seves bones intencions per ensenyar, aplicar i explicar unes normes que estableixin unes regles del joc per gestionar correctament la convivència. És una autoritat que neix de la persona mateix.
El nin/a s’estima més agradar que ser castigat. El nin/a vol ser estimat, aquest desig mai assacia i cercarà esdevenir el centre d’atracció especialment pels pares o cuidadors, això exigeix per part del cuidador una implicació afectiva especial, no basta saber que he de fer per establir una jerarquia disciplinar, sinó com. El llenguatge verbal i no verbal son radicalment absorbits pel nin, per moltes bones estratègies que tinguem per crear un ambient favorable per el desenvolupament del nin o nina, sinó fem un esforç per projectar una bona estabilitat emocional, correm el perill de projectar ordres sense una congruència creïble. Primer de tot en d’estimar, si no tenim aquesta premissa és molt dificultós assolir una bona autoritat pròpia.
Recapitulant, podríem afirmar que el concepte d’autoritat esdevé necessari dins qualsevol àmbit social, ja sigui família, centre educatiu, laboral, esportiu, etc.... no es pot prescindir una jerarquia per ordenar el caos que esdevé de la divergències d’opinions sorgides de la complexitat i llibertat humana. Aquesta cosmos que tendeix la persona ha de ser dirigit per algú que de forma consensuada es guanya la responsabilitat directiva del seus “súbdits”. L’únic i important obstacle que pot brollar de la realitat és que aquesta autoritat no sigui pensant en el bé dels altres, sinó, cercant solsament el seu propi bé.

Per tots és sabut que no hi ha res més atractiu i saborós, que allò prohibit, nins i majors tenen una especial predilecció per botir-se les normes establertes semblant una alliberació o superació personal.
Però, per tenir aquestes experiències han de existir les normes o límits per poder ser transgredits.
Dins qualsevol institució, pel seu perfecte funcionament s’han de crear normes i regles del joc, clares i consensuades, cal que les persones que formen col•lectius entenguin i acceptin aquestes realitat per assolir els objectius establerts. Dit això, la disciplina esdevé indispensable per la societat humana.
Si podem afirmar que la disciplina és indispensable per la vida en societat, i acompanyarà tota l’existència, cal que des de el principi els nins i nines aprenguin que la seva vida necessita està inserida en una societat i si es vol relacionar ha de acatar unes regles de joc que alguna vegada no podran adaptar-se a les seves necessitats personals. No podem oblidar que totes les normes tenen la seva raó i explicació, un “sempre s’ha fet així o un perquè me dona la gana” no solen ser arguments vàlids si es vol educar en valor madurs.

Personalment crec que estam en una societat que es confon l’autoritat amb la dictadura o la tirania, i la disciplina amb el fascisme, sistemes totalitaris o la por religiosa més rància del passat. Sembla fins hi tot que la uniformitat i ser una persona disciplinada, és quelcom semblant a una persona sense personalitat ni llibertat. Tant és així, que existeixen joves dels nostre temps, que es disfressen d’autèntics “llibertaris o progres” amagant una estricta auto-disciplina amb el seu treball o els seus estudis, fis hi tot amb els seu món interior i relacional, sorprèn la imatge que transmeten amagant una persona excepcional amb quasi tot els caires humans.
Aquest malaurat “efecte pèndul” de la nostra societat moderna, del tot a res, no és una bona opció, sempre existeixen els termes mitjos i els equilibris dins la vida són fruit de molta història que no pot ser depreciada per la darrera teoria que esdevé.
La darrera falacia dels anys 80 de la societat de l’oci, ha esdevingut una autentica entelèquia de algun interès comercial amagat, el fer-nos creure que la vida era solsament un esbarjo fet a la nostra mida, una realitat virtual a on viuríem entre cotons, a creat unes generacions, dins determinades realitat culturals, que s’hauran d’espavilar ferm si volen ser realment competitius. L’esforç i el creure la persona que et pot ensenyar i una ferrera disciplina és el camí segur per assolir l’èxit, no solsament a nivell econòmic o de poder, sinó de satisfacció personal i salut psicològica.
De petit el meu pare en deia, és bo que descansis, però, primer t’has d’haver cansat. Com comentàvem abans, una sortideta de la norma, un permís de tant en quant és bo i saludable, però, perquè això succeeixi saludablement, primer cal saber que tens uns deures i obligacions amb tu mateix i amb els altres. Fes a els altres el que t’agradaria que et fessin a tu.

Mn. Joan Bordoy i Gibert

La plaça i els pins del Port d’Andratx

2010-05-06T04:55:00.000-07:00

Ja fa gairebé tres anys que em varen nomenar el rector de la parròquia de Ntr Sra. Del Carme del Port d’Andratx.
Les millores que s’han efectuat, baix el meu punt de vista, han estat considerables. Es va canviar l’equip de megafonia, es va adquirir un orgue electrònic professional, aigua corrent i instal•lació sanitària i darrerament la il•luminació interior amb la darrera tecnologia de lets que proporcionen un baix consum i una qualitat impressionant.
En definitiva, la gent del Port, és molt generosa amb les seves aportacions pel manteniment de la seva parròquia i solidari quan es demana ajuda pel més necessitats i es mereixen tenir unes instal•lacions parroquials el més dignes possibles.
Darrerament es demanda que la plaça de la parròquia sigui remodelada, els pins sembrats, a la dita plaça, sembla que a una part dels veïnats els hi fan nosa, i un altre sector els troben emblemàtics.
Personalment no vull donar la meva opinió, mentrestant no esdevinguin perillosos, l’arreglo de la plaça es pot realitzar en pins o sense pins.
Per altre banda, en pins i sense, un lloc com el Port d’Andratx no es pot permetre tenir una plaça amb l’estat en que és troba. És lloc que viu del turisme de la seva bellesa no és tolerable que no estigui en les condicions adients a la categoria que toca ser.
Per altra banda la associació de veïns, vol ajudar a la parròquia poder realitzar una intervenció de millora a la plaça de l’Església, per la qual cosa en nom de la feligresia estam summament agraïts, com també esper que l’ajuntament i altres entitats es sumaran a aquest projecta.
Dit això, reivindico i reiter la meva personal opinió. És ver que la propietat de la plaça és de l’Església, però, que l’empra? Tots hi sortim guanyant, jo diria que de “facto” és una propietat oberta vint tan ample per tothom. Quantes festes i esdeveniment es realitzen a la plaça a més del seu servei religiós?
Esper que aquest projecte, que ja està bastant encarrilat, arribí a bon port, un bon port com el Port d’Andratx.

Mn. Joan Bordoy i Gibert

Ermita de Son Orlandis en perfecta estat de revista

2010-04-06T04:07:00.000-07:00

Ermita de Son Orlandis en perfecta estat de revista

Es va publicar damunt la prenssa que els responsables de l’ermita de Son Orlandis no tenien cura de la seva conservació. I en part tenen raó. La història sabrà posar les coses en el seu lloc.
Des de fa un grapat d’anys, existeix un compromís adquirit per l’ajuntament d’Andratx, a canvi d’unes possessions de la Parròquia, d’arreglar el camí de l’ermita. Durant molt d’anys aquest compromís no es va dur a terme per molt i variats motius esgrimits pel consistori. Finalment s’ha dut aquest arreglo a terme, el que públicament don les gràcies, però el qual em sembla que necessitarà un manteniment periòdic, ja que s’ha realitzat en materials de característiques mediambientals adients, però d’una durabilitat escassa.
Fa un grapat de mesos, uns vàndals varen intentar entrar dins l’ermita sense assolir-lo gràcies a la forta reixa que la guareix, però així mateix varen fer malbé una de les portes. Per altre banda la coberta estava en mal estat i entrava aigua de la pluja. Tot això era una realitat, però les gestions anaven en direcció a l’arreglo del camí, perquè sinó era molt dificultós que els operaris pugessin les eines i el material a peu i poder reparar el moli de l’ermita.
Un pic acabat la reparació del camí, immediatament la parròquia va fer arreglar la coberta, la porta, pintar les reixes i alguns desperfectes menor del moli.
Dit això, tot aquest arregles valen molt de doblers, per una banda és una llàstima deixar perdre aquest monuments catalogats i per altre tenim una responsabilitat amb la gent que pateix necessitats dins el nostre poble, per això que intentem en gran esforç equilibrar els nostres escassos recursos econòmics per atendre el més urgent.
Tothom diu la seva, ens omplim la boca de dir que el patrimoni s’ha de conservar, tots en volem gaudir de pujar a passar una bona estona i estam orgullosos de tenir espais tan ermosos, però convé conscienciar-se que és de tots, i malgrat que la titularitat és parroquial és un espai per gaudir tothom que hi vulgui anar.
Vos convit a pujar a l’ Ermita de Son Orlandis, és una passejadeta preciosa, però respecteu-la i no hi deixeu brutor. Tracteu-la com si fos vostra, que al cap hi ha la fi ho és.

Mn. Joan Bordoy i Gibert
Rector de la Unitat Pastoral d’Andratx

CRISIS ECONÒMICA, EDUCATIVA, SOCIAL I RELIGIOSA

2009-04-24T16:11:00.000-07:00

CRISIS ECONÒMICA, EDUCATIVA, SOCIAL I RELIGIOSA

Una pintada a un mur en el Paris devers el 1968 deia, més o manco, “Déu a mort, Marx a mort i jo no em trobo massa bé”.
Si matem els grans relats i les grans ideologies que ens fan somiar amb un món millor, estam ben arreglats.!
Que ens està passant? Sembla que les coses no vaguin massa bé. No podem deixar de pensar que si volem un món millor haurem de fer alguna cosa. Els que ens ha tocat viure aquest temps, no podem, de cap de les maneres, de procurar fer alguna cosa perquè les generacions pròximes trobin una societat més justa, lliure i pròspera.
Ens tendiríem que demanar que hem fet malament. Hem perdut valors? No ens preparem adequadament? No estimem com cal? Totes aquestes preguntes i alguna més ens podem fer i intentar no caure dins els errors de temps passats.
Durant la quaresma (que molt poca gent practica) no tan sols els cristians no mengen carn, això els el de meins, sinó que volem imitar a Jesús en la seva opció de vida i intentar vèncer els tres grans pecats de la nostra societat, que moltes vegades la duu al fracàs del sistema, com avui estam patint.
Jesús venc el tenir (digues que aquestes pedres es tornin pans Mt 4,3). Els doblers i les coses estan bé, ens serveixen per dur una vida més còmoda i digne, però en “bastà basta”. Aquesta obsessió per tenir ens fa més mal que bé i “la mar quant més té més brama”. Aquesta cobdícia ens duu al caos financer i social que ara tenim.
Jesús ensenya als cristians a no ser vanitosos (Si ets fill de Déu, tira’t daltabaix......i els àngels et duran a les palmes de les mans Mt 4,6). Quantes persones coneixem que estan endeutades pel “que diran”volen ser més que els altres i no miren prim amb el voler ser, si tanmateix tots som semblants.
Finalment Jesús ens diu que el poder corromp, sinó és per fer el bé (el diable li diu.......Et donaré tot això si et prosternes i m’adores. Mt 4, 5). Quantes formes té la gent de trepitjar els demés per sentir-se totpoderós.
En definitiva mireu si trobeu més pecats fora d’aquests, els doblers, el prestigi i el poder.
No vos sembla que l’amor, la solidaritat, la senzillés, l’educació, la cortesia i el perdó no ens donarien un món millor.
Si tothom fes feina com cal i rebés el sou just que li correspon, ens trobaríem amb una situació com estem?
Eduquem els nostres infants en valors. No crec que l’Església i les escoles hagin predicat mai que hem de robar als pobres o que no pagar un sou just, que el cobrar demés és robar i que els negocis han de ser justs i nets.
Si no eduquem els nostres infants amb la ideologia de l’amor, el món no serà mai un món civilitzat com pretenen anomenar-lo.
Però, malgrat tot, la humanitat és meravellosa i segur que sabrà aprendre dels seus errors i poc a poc tot tornarà als seu cau. El mal és que ràpidament s’oblida dels seus errors.
I ja hi tornem a ser!!!

Mn. Joan Bordoy i Gibert

No tots els dimonis són semblants

2009-01-26T11:19:00.001-08:00

Podria resultar estrany que un capellà tingués una certa simpatia per les colles de dimonis. La veritat és que els nostres dimonis mallorquins en fan molta de gracia. Són caparruts, cridaners, dansaires i empipadors. Representen una tradició antiquíssima, donen color a les nostres festes tradicionals i mantenen el caliu del nostre poble. Fan colles i d’alguna manera el sentit de pertinència a alguna d’aquestes colles fa que brolli l’amistat. Pobres Sants Antonis i Santes Catalina Thomàs que són enredoltades i empipades per tan siurerellencs personatges trenca olles i cossiols. Crec que no fan cap mal a ningú, i encara més, tampoc crec que espantin a massa gent a no ser algun infantó despistat que es regira amb qualque crit traïdor massa fort.
Per altra banda si que tenc molta de mania a altres dimonis. Dimonis amb americana i corbata o “modelitos” caríssims. Dimonis de l’especulació damunt els pobres. Dimonis que provoquen guerres per defensar els seus interessos de doblers i poder. Dimonis que exploten infants o els maltracten i maten. Dimonis que fan del nostre món un autèntic femer. Dimonis que només pensem amb ells. Etc................................................
No vull seguir perquè em poso malalt, però aquests si que fan fretat. I el que em sap més greu, és que tot això ho fan sense que es noti gaire, i això si que em fa més por.
Tanmateix em quedo amb els nostres dimonis “pillos” i “festeros”, el foc que encenen serveix per torrar un bon botifarró o un bon tros de llonganissa, i això si que és bo.

Mn. Joan Bordoy i Gibert

CONTE D’ADVENT: MARIA I EL FIC

2008-11-06T08:31:00.000-08:00

Després que l’àngel hagués anunciat a la Verge Maria que seria mare del nin Jesús, es va preocupar perquè ningú sabés que es trobava en estat. Una dona fadrina i jove com ella, en aquell temps, l’haguessin jutjada i apedregada per la seva condició. Ningú hagués cregut que seria la Mare de Déu.
Na Maria era molt pobra, i fins que no fos casada amb Josep havia de fer feina, servint una dona major Aquesta dona s’anomenava Sara i no era massa simpàtica ni posseïa gaire bellesa, i a més a més tenia un fic enorme ben al mig del nas. Cap home no se li havia acostat mai, i això la feia estar encara més rabiosa i malsoferta. na Maria la servia molt bé, perquè malgrat tot, na Sara la pagava bé i en el fons tenia un gran cor.
Na Sara estava molt gelosa de na Maria, perquè li agradava molt en Josep, però sabia que amb el seu caràcter i el seu fic en el nas, no el podria tenir mai, encara que ella tengués molts de doblers.
Un dia na Sara va veure que na Maria tenia un bon panxó, i tot d’una va sospitar que podria estar esperant un fill. Na Sara es va posar encara més gelosa i va pensar en denunciar na Maria i tal volta encara podria tenir una oportunitat per casar-se amb Josep.
Quan ja havia decidit denunciar na Maria, na Sara va caure malalta d’unes febres i es va haver de jeure al llit. Na Maria va continuar servint-la, sense por d’aplegar les febres. Com que la temperatura del cos de na Sara era tan alta, na Maria li eixugava el front amb pedaços mullats de vinagre i romaní, li preparava sopetes i li feia bullidures d’herbes que havia aprés a fer a casa seva.
Quan un dia, na Maria donava fregues a Sara per amorosir-li la febre, es va fixar amb el fic del nas i li va dir que creia que li podria llevar. Sara, que estava molt fatigada per les febres, li va dir que fes el que volgués, tanmateix ella creia que s’estava morint. Na Maria, amb l’ajuda d’un gavinetet esmolat i les bullidures d’herbes del bosc, va anant curant el fic de na Sara fins que va caure sec del tot. Li va quedar una nafra molt lletja, però poc a poc amb ajuda del vinagre, les herbes i l’oli, es va convertir amb un senyal molt petit.
Entre la febre, les fregues de na Maria i el fic que havia desaparegut, la cara de na Sara semblava una altra. Un dia va venir a visitar-la en Josep i el seu germà gran que es deia Joan, que també era fadrí. Quan els germans varen veure na Sara, quasi no la varen conèixer i en Joan va quedar encantat d’aquella dona major, que semblava molt elegant i atractiva.
Na Sara no entenia per què la gent que anava a visitar-la li feia un altre cas, era més amable amb ella. Això va fer que na Sara encara fos més simpàtica i acollidora.
Un dia quan ja estava millor, varen anar al riu amb na Maria per recollir aigua, i na Sara va descobrir el seu reflex dins el riu. Sara es va alegrar molt quant va veure la seva cara molt més bella sense el fic del nas, i la seva pell molt més fina, i la seva mirada més tranquil·la i amable.

Na Sara es va girar cap a na Maria i li va donar les gràcies per haver-li tingut un esment tan amable. En aquell mateix lloc va aparèixer en Joan el germà de Josep i adreçant-se a na Sara, la va convidar a ca seva a conversar una estona. La cara de na Sara es va omplir d’alegria: a la fi un home s’havia interessat per ella, i era un bon home i atractiu. Tot d’una li va dir que sí, i se’n va anar amb ell.
Al cap de poc temps, en Josep va dir a na Maria que es casaria amb ella i anirien a tenir el fill a Betlem. En Josep encara li va dir que no es preocupàs pel nadó que duia dins el ventre: ningú l’acusaria de res, i manco na Sara, que no podria perdre temps amb aquestes coses, perquè el seu cor estava ple d’amor per en Joan, i ja no hi cabien rancúnies ni enveges.

L’AMOR OMPLE EL COR DE BONDAT
I NO HI DEIXA LLOC PER A ALTRES SENTIMENTS DOLENTS
MOLTS D’ANYS

Mn. Joan Bordoy i Gibert

Advent de 2008

Mal gust

2008-10-24T02:17:00.000-07:00

Ja en el pasta enfrontament del darrer europeu de futbol, una cadena de televisió va començar a jugar amb un homenet de pedaç que anava vestit dels colors dels nostres contrincants, incitant a que els hi fiquessin agulles per llevar forces i fer mal. Ja en aquell moment ho vaig trobar de mal gusts i barroer. Si s’ha de guanyar alguna cosa ha de ser amb elegància, i quant més fort és el contrincant, més mèrit té la victòria.
Ara ho volen fer amb Sarkozy i companya, llavors diuen que estam a una societat secularitzada, a on allò que tengui que veure amb l’espiritualitat no esta de moda, i veiem que cerquen màgies africanes que també pareixen passades de moda. Passades de moda amb mal gust i que suposadament volen fer mal. Quin món.

25 – 10 – 2008

Mn. Joan Bordoy i Gibert

TOTS SANTS I FEELS DIFUNTS = RECORD, RESPECTE I COMMEMORACIÓ

2008-10-19T09:07:00.000-07:00

Procur ser respectuós amb tothom, i crec que el divertir-se es bo i saludable, però hi ha coses que em vesen.
No puc consentir que les nostres festes tradicionals (malgrat siguin de caràcter religiós) siguin substituïdes per festes alienes a la nostra cultura, celebracions que tan sols les coneixem pel televisor i el cinema.
Crec que hem de respectar totes les tradicions foranies, cada poble té les seves característiques i s’han de protegir.
El que no està bé és que tot allò que ve de fora pareixi millor i s’hagi de menjar tota la nostra tradició.
Les festes de Tots Sants i els Feels difunts esdevé per tots el cristians una festa grossa, recordam els nostres difunts i anam a visitar-los i a oferir-los homenatge, preguem per ells demanem la seva intercessió, però sempre dins un marc de respecte i enyorança, recolliment i pregària.
Que ermós recordar els nostres avantpassats. Que bell pregar per ells i amb ells.
Trobeu que això es pot substituir amb festes i botellots de quatre pierrots disfressats els mateixos dies que tanta de gent recorda en silenci els seus difunts?

Mn. Joan Bordoy i Gibert

CATEQUESIS DE INICIACIÓN CRISTIANA

2008-09-15T09:16:00.000-07:00

SANTA MARIA D’ANDRATX
SANT CRIST DE S’ARRACÓ
NTRA. SRA. DEL CARME PORT D’ANDRATX
INSCRIPCIÓN
DÍAS : 1, 8, 15 Y 22 DE OCTUBRE
DE 18h. A 20h.
EN LA PARROQUIA DE
SANTA MARIA D’ANDRATX

CATEQUESIS DE INICIACIÓN CRISTIANA (PRIMERA COMUNIÓN)

2008-09-15T09:13:00.000-07:00

Enhorabuena por haber decidido que vuestros hijos e hijas comiencen el proceso de catequesis de iniciación cristiana para completar su bautizo con la Eucaristía y la Confirmación

La primera cuestión que debéis recordar es el compromiso que vosotros, padres y madres junto a los padrinos hicisteis en el bautizo de vuestros hijos/as que consiste en educarlos en la fe cristiana. Es decir, los primeros catequistas sois vosotros y sus padrinos. Oraciones, costumbres y participación cristiana corresponde a vosotros enseñarlas a vuestros hijos/as. Por tanto la Parroquia o Colegio solamente tienen que completar esta formación que se consolida en el seno familiar.
La experiencia nos ha enseñado que actualmente no es así. Generalmente se pide la catequesis y la primera comunión solamente como excusa para cumplir y celebrar el paso a la adolescencia del niño o la niña. Esto sumado a una falta absoluta de practica religiosa y en algunos casos aversión a la Iglesia, conllevan una contradicción que los niños y niñas viven en el seno de sus familias, en algunos casos, dramáticamente.
Esto obliga a las comunidades parroquiales a tener que empezar desde cero para intentar que los niños y niñas (que son los más inocentes y nada culpables de la situación) puedan tener una formación lo más completa posible y puedan, al menos cuando sean mayores, poder decidir sobre su fe y pertenencia a alguna religión.
Las comunidades parroquiales conocen el tiempo en que vivimos. Falta tiempo para todo y todo es más importante que el conocer a Dios y su amor. La problemática conyugal de algunas familias, el trabajo de los cónyuges, la dificultad del mercado laboral, las actividades extraescolares, familias inmigrantes etc...
Pero por otra parte todo lo que es importante necesita un esfuerzo y para ser un buen cristiano/a se deben exigir unos mínimos.

Como vamos a realizar la catequesis este curso?
La unidad pastoral de Andratx posee tres centros donde se imparte catequesis, estos centros realizaran la catequesis unificada, es decir, el material y el calendario que se empleara será común entre ellos.
Aunque exista un curso primero y un segundo, el temario es diferente pero el grado de dificultad es parecido, esto quiere decir que para facilitar los grupos serán cíclicos, todos harán primero o segundo independientemente del año en que estén inscritos.
La catequesis no puede ir independientemente de una practica religiosa. También la experiencia nos muestra y demuestra, que los niños y niñas que van a misa comprenden mucho mejor todo lo que les han enseñado.
También es una incongruencia que pedimos un sacramento que ellos no saben lo que es. También es importantísimo la asistencia de los catequistas y de los padres, hace más ver un padre o una madre que celebra su fe que miles de horas de catequesis. Pensad que sois su punto de referencia, lo que hagáis vosotros harán ellos, esto está muy estudiado y argumentado no es gratuito que insistamos tanto en este tema. Pensad que vais a una celebración de carácter espiritual, no es un espectáculo, la razón que es aburrida no es un buen argumento y menos delante vuestros hijos/as.
Como en la parroquia sabemos que si este tema lo dejamos a la responsabilidad de los padres y madres el resultado es nefasto, nos obliga a, por lo menos, asegurar que van a asistir a algunas misas durante el proceso de preparación. Por eso las catequesis se impartirán justo antes o después de las eucaristías para así poder asistir a ellas.
Los tres centros catequéticos son exclusivamente para los niño y niñas de la parroquia del centro, solamente en casos muy especiales se podrán cambiar de centro. Los que son de Andratx deben ir a catequesis a Andratx, los del Puerto al Puerto y los de s’Arracó a S’Arracó. Es muy importante que los niños y niñas se identifiquen con su parroquia
En Andratx el sábado por la tarde los de 1er. curso de 17h. a 18h. y los de 2º curso de 18h. hasta fin de la misa sobre las 19,30h.
En s’Arracó la formación será el domingo por la mañana a las 10,30h asistirán a misa y después de la misa sobre las 11h. recibirán la catequesis.
En el Puerto d’Andratx la formación será el domingo por la mañana a las 10,30h y después se asistirá la misa a las 11,30h.
Para llevar un control más efectivo vuestros hijos/as tendrán una cartilla de asistencia, tanto a catequesis como a la Eucaristía.
Si la asistencia no esta seriamente justificada no podrán recibir el sacramento, al menos dentro del año que les corresponde. Así mismo, como ya es habitual, se realizara un sencillo examen de oraciones para así poder saber si han mostrado interés en su formación.
Para facilitar vuestra asistencia y programación se os entrega un calendario que organiza todo el curso. Estad muy atentos a las fechas. Como veréis hemos ajustado la catequesis para que no se alargue y no tener interferencias con puentes y otros eventos sociales y festivos, por eso pedimos que los días que se proponen sean cumplidos escrupulosamente.
También se entregará un programa de fiestas de Navidad y Pascua. No podemos llevar un control estos días, pero si que recomendamos encarecidamente que los niño y niñas, al menos una vez en su vida, asistan a una celebración importante para la vida eclesial del cristiano.
En segundo curso, se permitirá que algunos niños y niñas puedan ejercer de monaguillos. Normalmente se lo comunicamos al principio de curso y a medianos de noviembre celebramos una ceremonia especial para envestirlos de monaguillos y monaguillas.
Otro tema muy importante, como ya hemos hablado al principio, es el tema de vuestra implicación como padres en la fe. El poder ayudar en la catequesis no es algo difícil o solamente para gente especializada. Buena voluntad, mucha paciencia y amor es lo mas importante que necesitáis.

Como se celebran las Primeras Comuniones?
Este es el apartado que más interesa a los padres y madres y es el más problemático para las comunidades parroquiales.
Lo ideal seria que todos los niños y niñas recibieran su primera comunión con sus compañeros y compañeras de catequesis y en la comunidad parroquial que han celebrado sus Eucaristías. Es decir un día y todos juntos.
Pero actualmente esto a cambiado mucho y nos tenemos que adaptar al restaurante y otros problemas que no enumeraremos para no alargar y cansar. Encontrareis en el calendario una propuesta de turnos para las tres parroquias, procurad adaptaros a estos turnos. La celebraciones son más festivas, vistosas y con más sentido comunitario.
En el caso que exista imposibilidad de adaptación justificada, pueden recibir la Primera Comunión en misas de turno (las misas normales de la comunidad). En ningún caso se efectuaran misas especiales. Una Eucaristía es algo muy importante para hacerla a capricho de nadie. Si tenéis alguna duda de las misas de turno, mirar bien los horarios.

Mm. Joan Bordoy i Gibert
El equipo de catequistas

Espectacle = diversió, pregària = conversió

2008-09-15T09:03:00.000-07:00

Algunes vegades he pensat abans de començar una missa de posar-me un vestit de pierrot i començar a explicar acudits acabant ballant davant el meus feligresos, per no dir de contractar alguna atracció de varietes. Si més no, la gent en un primer moment es podria escandalitzar, però de ben segur que el diumenge vinent l’església estaria de gom a gom per visualitzar el capellà loco que vol cridar l’atenció. Tot això sempre avalat per un rebombori mediàtic que se’n parlaria per tot arreu. Publicitat i fama assegurada. Tres diumenges fent això i seria més conegut que és pam amb oli (no vull continuar per aquests camí per no donar idees)

No podem confondre les coses, un espectacle es per gaudir i evadir-se. La boxa, el futbol, el cinema, el teatre, un concert musical, el circ, etc. tot això esta molt bé i té la força per estirar la gent amb unes finalitats divertir, agradar i fer diners (entre d’altres).
Paguem una entrada i agrada o no agrada, no hi ha més discussió. Si no agrada, ràpidament es canvia d’estratègia per fer que la gent acudeixi a l’espectacle.

L’eucaristia no és això, no val dir que a la missa m’ha avorresc per que és sempre igual. A l’Eucaristia en principi no ens anam a divertir, anam a pregar, a pregar juntament amb els nostres germans, grans i menuts. Es ver que ha de ser bella i amena, una cosa no lleva l’altre, però en principi no cerquem això, cerquem que la litúrgia ens ajudi a penetrar en el nostre interior, retrobar el germà i amarar-nos de Déu. No anam a l’església a divertir-nos, sinó a convertir-nos. L’Eucaristia no és d’un capella ni d’una parròquia, és Universal, pertany a l’Església a Déu. No la puc emprar per lluir-me o que és llueixin els altres, per agradar i que vengui més gent. La missa és un ritual sagrat que tots els cristians ajuntem cap al cel, un do del Senyor.

M’agradaria molt que algú ho tastes un dia, i venir a missa amb el “xip” de no tenir necessàriament que passar gust, sinó de deixar-se amorosir per el ritual, la música, els cants, les lectures, les pregàries, la comunitat reunida. Penetrar dins la celebració de l’Eucaristia per re-descobrir qui és Jesús i quina herència va deixar. Feis això que és el meu memorial. Un memorial sagrat i lliure pel qui en vol.

Arts per gaudir, no per discutir

2008-09-07T15:57:00.001-07:00

Hi ha dues realitats que formen part de la vida de qualsevol ésser humà, són dues meravelles de la evolució humana o un do de Déu, i ens podríem atrevir a afirmar en permís dels antropòlegs i altres científics, que esdevenen quasi exclusivament de la raça humana. Ens referim a dues realitats que els hem convertides en art, són el llenguatge verbal i escrit i la música. Tant un com l’altre són dos vehicles que ens fan manifestar i comunicar les nostres realitats més ocultes. La poesia, la meravella de les diferents llengües, la literatura que ens transporta a móns incognoscibles, es a dir una autentica festa de la grandesa de l’home. La música l’art més efímer però més sublim que pot elevar la nostra realitat a l’èxtasi comunicatiu amb allò que sentim però no veiem, quelcom semblant a l’espiritualitat més delicada. Qui no s’ha emocionat sentint qualsevol obra mestra musical. Qui no relaciona alguna tonada amb una època de la seva existència. Estic convençut que ningú em farà el contrari que són dues meravelles de la vida.
Però. Em faig una pregunta. Si el dos tipus de llenguatge el literari i el musical, esdevenen un art donat a la humanitat pel seu goig, perquè les més gran bregues succeeixen molt sovint amb el rerafons d’aquestes excepcionals arts. He estat testimoni de bregues descomunals per culpa de les llengües, si un vol veure viccerel·litat i morros que es tregui el tema del català, mallorquí, balear, foraster o castellà, Mare de Déu que n’he sentit de crits i manotades. Tal ment amb els músics, jo també pertany al gremi, i puc assegurar la quantitat d’enveges i critiques que brollen dels practicants de tan esplèndida manifestació de la sensibilitat humana.
En definitiva és mal d’entendre que la humanitat sigui tan complexa. Amb quina tranquil·litat i felicitat podríem viure gaudint d’aquests dons com les arts comunicatives, que ens haurien d’unir, i de la unió brolla l’amor i de l’amor esdevé la felicitat. Déu ens dona instruments, eines per ser felices per gaudir de les nostres qualitats, no emprem aquests magnífics talents per enfadar-nos. Si no per estimar-nos més i gaudir més i més units.

Mn. Joan Bordoy i Gibert

“emperons”

2008-08-30T01:58:00.000-07:00

Diumenge XXI diumenge 24d’agost de 2008

El nostre caràcter és molt propens a fer una seria de matisacions quan parlem de algú.
Per exemple, quan comencem a dir d’algú que és una persona vaga o poc formal despistada i grollera compareix un però!!!!!!! Té un cap pels números o té una mà per fer paelles, etc. D’altra banda quan comencem amb elogis, per exemple és mol bon al·lot, o una bella persona apareix el però!!!!!!!!! És un desastre per fer qualsevol cosa, no arriba d’hora mai etc.
És ver que molta de gent es mereix un però ben gros, però sovint els perons negatius superen de bon tros els perons positius. I a més hi ha moltes de coses situacions i persones que no tenen massa emperons i procuram cercar set peus a un moix per trobar-ne un parell.
Tal volta la nostra fe esta farcida d’emperons. I jo diria que ni hi ha més de dos. Em fan molta por les persones tancades i que no hi volen veure més de lo que han vist o escoltat durant tota la seva vida. Crec que el posar emperons a algunes idees o costums fa que la historia vagi caminant i millorin les coses.
Així hi tot en de anar alerta en alguns perons. Hi ha perons que en de tenir molt clar que no els podem qüestionar. Per exemple: Jesús é un bon home, però això del Fill de Déu en cau un poc esquerra mà. Jesús va morir en la creu per defensar l’amor a tothom, però això que ressuscites no ho veig clar. L’Esperit Sant està en nosaltres, però crec que no fa res per nosaltres. Això de la resurrecció és una bona opció, però hi ha alternatives més originals.
Emperons d’aquesta casta minen irremeiablement la nostra fe i la coherència en la nostra vida. Veiem com Pere esdevé el creient model, ell no dubte de la filiació del Senyor, tu ets el Fill del Déu viu. Es poden tenir moltes castes de dubtes, però si dubtem de allò fonamental estam perduts. És com si llevéssim el fonaments a una casa, les rodes d’un cotxe o el cor a una persona. La nostra convicció la nostra adhesió a una esperança queda totalment desnaturalitzada i buida de allò fonamental.
Podem posar molts d’emperons a l’Església el papa, el rector i les monges, som humans i fem coses que poden ser “emperonades” però no posem mai un emperò a qui és realment el fonament de la nostra fe. Jesús és un home com nosaltres, però si no és el vertader Fill del Déu viu seria una mala broma que no ens faria cap casta de gràcia.

Mn. Joan Bordoy i Gibert

De que ens serveix ser fills de Déu

2008-08-09T09:52:00.000-07:00

Un pare anava amb el seu fill quan es varen topar amb una pedra de dimensions considerables ben el mig del camí. La reacció del infant va ser mirar el pare i fer cara de sorpresa davant aquell contratemps i ja pensava de quina forma evitar l’obstacle.
El pare li va dir que abans d’evitat la roca la intentes retirar per facilitat el pas a la gent que podia passar per aquell lloc desprès d’ells. El nin va dir a el seu pare que era molt grossa per poder-ho fer. Malgrat tot, el pare li va dir que ho proves amb totes les seves forces.
L’infant ho va fer fins que s’hi va esbreonar. Cansat de provar-ho una vegada i un altre caparrudament, va dir a el pare que no ho podia fer.
- De ver que has emprat totes les teves forces?. El va escometre el pare.
- Si, totes. Va contestar el fill abatut.
- No els has emprades totes. Replicà el progenitor.
- Si que ho he fet. Contestar el jove.
- Perquè no m’has demanat ajuda a mi, que som el teu pare, t’hagués ajudat. Ho jo no som part dels teus recursos. Va dictaminar el savi cap de família.

La nostra prepotents societat és així, emulant el fill que no té en conta el millor recurs que pot tenir l’ajuda inestimable del seu pare. Ens erigim caparruts davant qualsevol entrebanc i quasi mai ens adrecem al Pare poder demanar-li ajuda. I si ho fem és moltes de vegades quan no hi ha remei.
El ser creient forma part d’un joc molt semblant. Per una banda ens en de esforçar per resoldre les nostres qüestions i per altre que en veiem que no podem més demanar l’ajuda a algú molt més fort que nosaltres, esperant que moltes de vegades els resultats no són com nosaltres en agradaria, sinó com ha de ser.

Cada matí faig la mateixa pregària:
Senyor, donau-me forces per resoldre allò que puc.
Donau-me paciència per acceptar allò que no puc resoldre.
I saviesa per esbrinar quines puc resoldre i quines no puc.

Mantenir un sa equilibri de forces i paciència, i una gran dosi saviesa, ens faria ser més humils i feliços.

Matrimoni o patrimoni

2008-07-08T03:59:00.000-07:00

En va fer pensar un anunci de la televisió que es veu desaparèixer l’aqüeducte de Segòvia. A l’hora desapareixen el turistes els pintors les porcelletes i moltes altres coses. Un conegut banc diu que no em de passar pena que ell es fa càrrec del patrimoni perquè es mantinguin aquestes activitats vinculades al fantàstic monument.
També cal dir que de les primeres anècdotes sobre el patrimoni que vaig sentir en fer-me càrrec del meu destí a el nostre poble, va ser la famosa venuda del Sant Pere de la nostra parròquia d’Andratx i tots conten l’èpica història i l’enrenou que es va desenvolupar arran del fet.
No fa massa vàrem ser denunciats per la premsa, sobre l’estat de la ermita de Son Orlandis criticant els responsables (en aquest cas la parròquia) per el seu abandó. I per afegitó darrerament vàrem patir l’atac i destrosses que s’han fet per part d’alguns vàndals desconeguts a l’apreciada contrada, afegint aigua al banyat.
Tot això tan sols és una introducció a el tema de fons. L’Església té la força, i capacitat per mantenir el seu patrimoni o en de esperar que caigui per ell mateix? Aquest matrimoni de creences i art pot seguir en davant o en de començar el seu divorci?
Són preguntes que jo em faig i de tot cor no les sé contestar. Per una banda el deixar el patrimoni DE TOTS en mans d’altres administracions no és del tot segur. En remet a algunes actuacions que s’han fet no tan sols al nostre poble, sinó al àmbit autonòmic, a on no s’ha respectat els criteris artístics ni històrics i s’han fet autèntiques aberracions fruit de l’especulació el mal cap i el poderós “Don dobles”.
Per altra banda la nostra Església local no té els recursos suficients per fer front a la conservació i difusió del seu immens patrimoni que tan sols du despeses i cap benefici.
Per mostra la recent RESTAURACIÓ de la rectoria, i dic restauració perquè si la haguéssim feta nova ens hagués costat la meitat. Però el conservar amb la seva fisonomia un edifici d’aquestes característiques valia la pena. Així i tot és un matrimoni massa car per poder-lo mantenir una institució com la nostra.
Jo convit a qualsevol parroquià, o no parròquia, que vengui a revisar les contes de les parròquies i en digui de veritat com podem mantenir tot això. Si no és creient pot ésser que cregui que Déu existeix perquè sinó és per Ell no sé com ho faríem.

Mn. Joan Bordoy i Gibert

L’estelet generós. Conte de Nadal

2008-05-02T10:26:00.000-07:00

Hi havia un estel molt petit en el firmament. Ell volia jugar amb els altres estels, però sempre el rebutjaven i no li feien cas. Els altres estels, quan es cansaven de jugar, es posaven a discutir quin d’ells era el més important. Un deia que era un sol d’un sistema galàctic molt important, un altre que pertanyia a una constel·lació que tothom admirava per la seva bellesa, un altre que era l’estel que tots els navegants miraven per orientar-se. Així, gairebé tots els grans estels del cel volien ser el més important.
L’estelet estava molt trist, li era igual ser petitet, però volia jugar i que li fessin cas.
Un dia el bon Déu va veure que l’estelet plorava, les seves llagrimetes feien una cua molt petita, però molt brillant i lluminosa.
El bon Déu s’hi va acostar, el va abraçar amb els seus sants braços i li va donar una forta besada. L’estelet es va sentir molt conhortat que el bon Déu, pare de tot l’Univers, li fes cas i l’estimàs tant.
El bon Déu li va dir:
- Ja sé que ningú no et fa cas, perquè ho sé tot, però jo t’estim molt, i a tu més perquè ets petit, dèbil i sensible. Però això no vol dir que no siguis molt important. Tothom ho és, malgrat no ho sembli. Mira: jo tenc una missió molt important per encomanar-te. El meu fill, el Bon Jesús, ha de néixer a Betlem, un poblet molt petit com tu. Hi ha uns pastors pobres i uns Reis màgics que no saben on naixerà el meu fill. Com que no hi puc enviar cap del altres estels perquè són massa grossos, hi hauràs d’anar tu.
Vés molt alerta, perquè si t’acostes massa a la Terra, podria ser que et fonguessis amb l’atmosfera, i desapareixeries.

El nostre estelet es va posar molt content, el Bon Déu li havia comanat una feina molt important: indicar a uns Reis Màgics i uns pastors pobres on era el Bon Jesuset.
Així ho va fer, es va posar en camí. Desgraciadament, aviat es va adonar que no el veien. Ell es va acostar molt a la Terra, però no bastava perquè el veiessin.
Va començar a tenir molta de por de desfer-se a l’atmosfera, i li va entrar una gran tristor en comprovar que no era capaç de complir la feina que el Bon Déu li havia encomanat.
La pena el consumia i, com que era tan sensible, es posà a plorar. Així dons, les seves llagrimetes s’il·luminaren i es va témer que els Reis Màgics i els pastors pobres miraven la cua que formaven les seves llàgrimes i que es posaven tot d’una en camí.
Això el va alegrar molt, però no podia deixar de plorar perquè no deixassin de veure’l. La tristesa va donar pas a l’emoció i l’emoció li permetia continuar plorant per indicar on havia nascut el nin Jesús.
A la fi, els Màgics i els pastors varen oferir els seus presents i varen adorar el ninet acabat de néixer. Tots estaven molt contents. Llavors tots se’n varen anar i deixaren aquella pobra família tota sola, tan tota sola que es posaren molt trists. La verge Maria i l’infant començaren a tenir fred, molt de fred. Sant Josep, cercava, pertot arreu, un poc de foc per escalfar la seva esposa i el seu nadó i també tots els animalets que hi havia dins l’estable. No trobava res per encendre foc, i es va començar a preocupar molt.
L’estelet s’adonà del que passava i s’entristí de veure que després de tota aquella alegria els havien deixat tan tots sols.
L’estelet va prendre una decisió. Ajudaria Sant Josep a encendre foc. I, amb molta de por, però amb convenciment, va començar a entrar a l’atmosfera. El valent estelet es va començar a desfer, cada cop més, però la seva única idea era fer arribar una mica de foc, ni que fos una espurna, a la llenya que havia preparat Sant Josep.
A poc a poc, l’estelet es desfeia. Era molt dolorós, però havia pres una determinació. Ja en quedava ben poc. Tanmateix va aconseguir que el seu petit cor, ben encès, arribàs a la foguera i l’encengués.
La pobra família es va alegrar molt, i també el nin Jesús i tots els animalets que hi havia dins l’estable. No sabien d’on els havia vingut el foc, però sabien que malgrat que pareixia que eren tots sols, el Bon Déu els protegiria.

L’estelet va desaparèixer, però el foc del seu coret va servir per escalfar el Salvador. Va ser el millor presents de tots, i va fer companyia durant molt de temps a aquella pobra i Sagrada Família.

No hi ha present millor que donar-se un mateix.

Bon Nadal i feliç any nou, i que els Màgics duguin moltes felicitat.

Mn. Joan Bordoy i Gibert

Berthelon i el Pare Chevrier

2008-04-24T14:12:00.000-07:00

Realment ens trobem que en Berthelon ens posa en contacte en referència a la pobresa del pare Chevrier. No es veu un asceta cercant una posició de heroisme ni res semblant. Tal volta la pobresa que ens mostra el prefaci del comentarista es una pobresa nascuda del mateix evangeli. No podem entendre com se pot tornar algú pobre simplement per un ideal o convicció social. La pobresa que el ens proposa, es una pobresa nascuda de l’Amor. Un Amor diví, nascut d’una lectura i pregària acurada de la Paraula del Mestre.Per un capellà, la paraula pobre pot contemplar, múltiples accepcions. una de les accepcions podria ser, renunciar a no cercar les riqueses. No buscar riqueses, és posar-se a disposició de lo que en un principi vol l’Església. En el meu cas, al front d’una parròquia antiga, el major dels meus esforços es centre en treure el major benefici per poder mantenir la infrastructura arquitectònica i monumental. Tal volta pareix que la closca pesa més que tot el que hi ha dedins. Quant abans era la mostra de la devoció d’un poble, avui pareix que tot el missatge de Jesús quedés reduït a un mena de arqueologia. Son situacions que et fan pensar sobretot pensar con pot ser que nosaltres en diguem cristians, si pareix que no més volem mantenir el tinglado i poca cosa més. Si en ve un pobre, es ver que li puc oferir un lloc acollidor de pregària i una estona d’escolta sincera i un poc de manjar. El cas que no estic satisfet. No sé ben be perquè serveix tot això.En demano si el Pare Chevrier es trobas amb aquesta situació, per altra banda, obeint als seus superiors com en el meu cas, com si mouria.Si pobresa i obediència van de la mà, com ens ensenya el pare Antonio, com pot entendre aquestes coses.Ja sé que se me pot acusar de reduccionisme o simplisme, i que s’ha de veure més enllà del que sembla. Podem recercar qualsevol excusa. Però si algú mira el seu cor i la seva consciència, veu que aquest no es el camí de Jesús.

BBC i la Parròquia (1)

2008-04-22T15:22:00.000-07:00

No fa molta estona la parròquia de qualsevol poble o ciutat esdevenia una realitat molt important dins la vida dels habitants d’aquella localitat.
Quasi totes les activitats de la vida, d’alguna forma, tenien una relació estretíssima amb la vida parroquial. Qui era el jove o al·lota que no anava a reunir-se a la parròquia, era el lloc de reunió més adient per a tots. Això comportava que la relació d’activitats fos variada i distinta, la gent es reunia, resava i també celebrava els seus sagraments, entre altres activitats que els parroquians organitzaven.
Avui això ha canviat molt, diria que radicalment, la parròquia ha perdut els seu pes aglutinador que durant molt de temps va gaudir. Aquesta realitat s’ha convertit amb un bell edifici de característiques especials que dóna possibilitats per què la gent s’hi pugui reunir en ocasions especials. Però sols en ocasions en que la societat civil no ho pot substituir. Malgrat tot, és fan esforços per llevar l’únic que li resta a la parròquia, tots hem sentir dir els baptismes civils, primeres comunions civils i les ja molts normals i quotidianes bodes civils. Tota aquesta realitat obre un acurat debat i com que l’Església és ample en opinions i maneres de veure les coses, no ens arribam a posar d’acord.

Per una banda hi ha la postura més radical que opina “ ja esta bé de comèdies”, si no els hi interessa res de l’Església, per què venen a demanar-nos que els facem una simulació del que no creuen? Tanmateix sabem que aquesta gent no tornaran fins que no ens hagin de menester i a més que no col·laboren gaire, ens critiquen i se’n riuen de nosaltres. La solució per aquest sector és: si no hi ha una catequesi i una preparació prèvia, no els podem admetre a rebre aquests sagraments.

Una altra postura més acollidora defensa i qüestiona: qui som nosaltres els parroquians compromesos per negar la gràcia de Déu a ningú. Déu ja sabrà el que fa i alguna cosa queda. Demanar el mínims legals i poca cosa més.

Com podeu comprendre això és una qüestió delicada, que cal examinar-la amb molta atenció i delicadesa.
La parròquia s’ha de convertir amb un local de les BBC (bodes, baptismes i comunions) o és alguna cosa més?
Seria doncs un bon moment per intentar explicar de manera senzilla que és això dels sagraments. Ho farem amb uns quants capítols perquè no sigui tan pesat.

MANO AMIGA

2007-09-18T09:33:00.000-07:00

MANO AMIGA
Parròquia Santa Maria d’Andratx (Unidad Pastoral Andratx)

GRUPO PARA ACOMPAÑAR Y COMPARTIR
LA VIVENCIA DEL DUELO
La muerte nos pone irremediablemente ante el misterio de la vida, nos desgarra, sacude nuestras convicciones y nos impone el silencio, con la consiguiente sensación de vacío.
Pero la pérdida dolorosa de un ser querido invita también a una reflexión profunda sobre el sentido de la vida, de las relaciones, del amor. ¿Puede la muerte enseñarnos a vivir, puede contribuir a humanizarnos?, ¿cómo acompañar a quien atraviesa este trance y ayudarle a vivir sanamente su duelo?...
La comunidad cristiana de esta parroquia, quiere ayudarle a suavizar este terrible dolor. El que desea dejarse ayudar puede solicitar una entrevista con una persona especialmente preparada para ayudarle en esta situación. Si lo cree oportuno, le invitara también a participar en un grupo de autoayuda, que se va creando con otras 6-9 personas que estén en situación semejante.
La experiencia de estos años nos refuerza en el convencimiento de que el tema del duelo hay que ponerlo sobre la mesa. El dolor producido por las pérdidas, vivido de manera muda o en soledad, se hace mucho más hiriente. Nadie puede devolver a la persona amada, pero el dolor compartido se hace menos dolor, más llevadero.

¿Dónde? Pregunto al viento,
¿Dónde? Pregunto al alba,
a las noches sin luna
y a las más estrelladas.

¡Y nadie me responde!
El silencio me aplasta.
Y pregunto a mi vida
Y un suspiro se escapa.

Nos reunimos cada primer jueves de mes
de 20,30h. a 21,30h. en la rectoría
Intentarlo no cuesta nada
Puede llamar a los números de teléfono:
Juan Bordoy 646405363 o Vicente Flexas 629024029

2007-02-22T17:19:00.000-08:00

Panoràmica del temple parroquial de Santa Maria D'Andratx

2007-01-25T09:08:00.000-08:00

Benvinguts

2007-01-25T03:38:00.000-08:00

Siau ben vinguts a aquest blog humil, però amb pretensions de donar un bon servei a aquesta gent que sempre vol fer una volteta per aquets indrets virtuals, però molt interesants. Poc a poc anirem fent camí junts per les activitats i experièncias d'aquesta interesant parròquia i sobre tot la gent que hi ha fa molta feina.

Catequesi d'adults

2007-01-25T03:36:00.000-08:00

Grup Evangeli i Vida: reunions quinzenals per a estudiar i pregar l'Evangeli.

Per contactar amb el rector

2007-01-25T03:31:00.000-08:00

Per contactar amb Mn. Joan Borboy podeu fer servir el teléfon 646405363

o el e-mail joanbordoyigibert@gmail.com