FESTES PATRONALS O FESTES D’ESTIU

No fa gaire temps que la societat mallorquina tenia un sentit molt marcat de pertinença a l’Església Catòlica. Tots els pobles o barriades giraven al voltant de les parròquies i centres de culte. Grups de teatre, clubs infantils i juvenils, corals i bandes, com també l’atenció als pobres i malats, i altres activitats més relacionades amb la pràctica religiosa, es congriaven davall el sòtil de les esglésies, locals parroquials i rectories. Amb el temps la societat civil, especialment ajuntaments, consells i Govern, en lloc de subvencionar els grups parroquials, varen decidir finançar directament aquestes associacions, que ja havien perdut molt del seu caire religiós. Això de subvencionar va animar que nous directius sortissin de davall la teulada de l’església per iniciar un camí amb una certa autonomia. Això no és dolent, ni tan sols criticable, faltaria més. Anomenar les coses pel seu nom i que la societat maduri és una prova d’adultesa i coherència lloable. Probablement la subsidiarietat que la gent de l’Església va exercir en una societat poc desenvolupada, avui en dia ja no és necessària. Malgrat això encara queden algunes necessitats, que costa assolir a l’adulta societat civil, com és la contribució en la responsabilitat d’alimentar la gent que ho necessita, cosa que mai no ha deixat de fer l’Església amb la generositat dels seus feligresos, o també el manteniment del patrimoni per poder celebrar esdeveniments socials i artístics. Amb les festes d’estiu esdevé quelcom de semblant al que s’ha esmentat abans. Si som una mica sincers i hi reflexionam, veurem clarament que les festes amb noms religiosos dins el nostre poble, de manifestacions religioses en tenen poc. Preocupen les actuacions musicals, les festes de carrer, les barres de bar i la possible repercussió turística i mediàtica que puguin tenir. Això no és dolent, direm que és bo. Hem tret l’Església de les nostres vides, tal volta feia nosa, sempre està cridant a fer les coses bé i a fer que ens preocupem pels altres. Possiblement alguns pensen que s’ho ha guanyat a pols, que no ha donat l’exemple adient. Les opinions són lliures i respectables. Crec, personalment, que es podrien fer dues coses. Els més radicals, i pensem que l’Evangeli ho és, optarien per no participar en aquests esdeveniments tant amarats de laïcitat implícita i explícita, sense més explicacions. La condició de cristià no practicant no basta per exigir la presència eclesial. No es pot estar d’esquena de la realitat cristiana tot l’any, i llavors voler emprar-la com a fita i marc per fer una festa. També es pot fer una altra cosa més moderada i que a mi, de moment, em sembla més adient. També l’Evangeli és pacient i per a tots. Dins aquestes manifestacions populars, hi ha un petit grup de persones que sí tenen un fort sentit religiós, fins i tot aquests esdeveniments els transporten a temps jovenívols de feliços records. A mi em basta. Si un sol feligrès té una trobada amb el Senyor dins una d’aquestes celebracions, ja haurà valgut la pena. Mn. Joan Bordoy i Gibert Andratx, 7 de juny de 2012